Amanuense

«La diferència entre equitat i igualtat es troba en el fet que amb la igualtat tots obtenen el mateix, i amb l'equitat tots obtenen el que mereixen.» DeRay Mckesson

La diferència entre igualtat de gènere i equitat de gènere és que la primera és una disposició que deriva d'un dret humà, mentre que la segona és una consideració de caràcter ètic amb la qual s'intenta aplicar mesures que corregeixen el desequilibri històric entre els gèneres. Podríem dir que la igualtat de gènere és l'ideal i que l'equitat de gènere són les accions que es duen a terme per garantir el compliment d'aquest dret.

—Et va resultar difícil escalar l'Everest sent una dona? —Doncs no, el pendent és el mateix i no canvia la inclinació, l'escali un home o una dona. Perquè la natura, l'espai on vivim, per a mi expressat en el seu màxim potencial en una muntanya, ens fa iguals a homes i dones, i no entén de gèneres, no entén de diferències ni distincions; serà igual de dura, complaent, amable o esquerpa amb cadascun dels éssers vius que la trepitgin, i només la determinació, l'audàcia, la perspicàcia o el convenciment personals ens permetran assolir-la; però ella, la muntanya, la natura, no practica la discriminació, aquest «mèrit» és de l'home.

Vine, Sol del matí, i crema la foscor del feixisme imperant. És un treball en què molts ajudarem. Tancada altra vegada la porta que obre camí. Aprenem dels entrebancs prepotents que ens apliquen, caminant amb àgil pas cap a on la llibertat ens espera. Sense papers anem pel món desconegut, a l'esguard d'un futur sense repressió. Destil·lem sucs de vida per sentir-nos millor, sota la parra del bon vi les papallones mirem. Les ombres de la vida, la malaltia i la mort són acompanyades per la llum de l'amor. La numeració dels nous diners provoca desequilibris en els cervells humans. Ens venen les quatre barres com mercaders; la infantesa ens demanarà comptes i llibres per justificar la disbauxa permanent. Treballem amb la cara cap al públic respectuós, car ens surt construir la vivència. Les set ombres són: la vida, la malaltia, la mort, l'amor, l'amistat, la germanor, la infantesa, la traïdoria. Falsedat dins el mercat, la llibertat comprimida per falsos valors. Ens perdem per paisatges plens de fal·làcies morals; el bell paradís trencat dins els miralls urbans. La violència crua ens és mostrada sense paraules amables. Ferits innocents dins escombraries. Caminar i més caminar dins la mateixa ciutat. Els dolors físics massacrats per cops destructius contra la integritat de la persona. El sacrifici voluntari és força permanent. Vivim presoners dins d'un espai limitat, sortim al carrer obligats pel rellotge del temps. Ens matxaquen psicològicament i visualment com si fóssim pedres de la Muntanya de Montserrat. Enrere i perduts ens quedem quan l'amistat és menyspreada. L'edat de la Balena, ens preguntem, i respon el cant del Mar. Ja sabem un final i molts principis, la lluita és permanència en els camins. Els diners-euros-segle-XXI enfonsant amb prejudicis de selectiva repressió. El miratge omplint la nit d'una taverna empeny la vida a Catalunya. Aquestes noies són molt maques. Estimem amb fam de llibertat. Desídia als carrers sense llum, les places buides d'humanitat. Anem per la foscor amb els ull oberts, cap a on la plenitud ens envolta. Quan treballem dotze hores ens considerem esclaus; treballant menys tots contents. No som culpables de gaudir la vida que ens envolta. Ens impregnem de vocabulari urbà, sortim cap als carrers mullats de pluja d'abril. Cada nit faig quatre camins i clònicament segueixo el batec del cor. Som més que molts més —tremolors de mort us portem, assassins d'humanitat. Som infants de tot arreu, mestres del no-res i l'infinit, fills i filles de maquis i les seves companyes; també el que és perfecte en el seu origen, ous amb dobles rovells i plats per donar. Som això i més que molt més. Som rockers-punks i sardanistes enamorats, som també el permanent temps que aquests imbècils, cretins i assassins ens fan perdre, retenint-nos en la presó de la mort —que és la seva— quan el nostre germà està encerclat entre Errenteria i el Bidasoa per cinc-cents militars-policials, i no podem anar ni al lavabo per sentir la llibertat en forma d'aigua, i molt menys avisar-lo, perquè vosaltres el voleu matar. Plorem llàgrimes que ens netegen els ulls. Amb tristor alegre sortim a la Terra amb el front alt. El matí ple de Sol ens espera joiós: sense recança ni enveja caminem vers la llibertat. Qui tenia duros fumava puros, qui té euros vol dòlars, qui tindrà or voldrà urani. Així de clar.

Nosotros, desde nuestro eurocentrismo, nos creemos superiores. […] Recuerdo un día en que un conferenciante africano hablaba de la poligamia. Según decía, pese a estar ya abolida en muchos países africanos, las autoridades hacen la vista gorda porque siendo una costumbre tan arraigada, el partido que la persiguiera severamente perdería las elecciones. Ante las sonrisas malévolas del auditorio, se detuvo y mirándonos fijamente dijo: «Ya sé, a ustedes aquí, en la cultura occidental les parecemos incivilizados, pero en nuestra cultura lo que parece incivilizado es abandonar a los mayores, algo que ustedes hacen». Y, claro, cesaron las risitas.

Nos toca a los hombres y de una vez dejar de resistirnos al cambio y entender que el tiempo de los orcos se acaba. O abrazamos la lucha feminista como propia (mujeres y hombres que luchan por la igualdad) o somos cómplices. Exigir por ley la igualdad de trato en sueldos y puestos directivos. Garantizar la conciliación laboral y familiar. No consentir comportamientos sexistas o agresivos en nuestro entorno o que se denigre el cuerpo de las mujeres (y los seis millones de españoles que consumen prostitución lo hacen). Aprender a expresar sentimientos y superar el analfabetismo emocional.

Va arribar al trencall on s'enlairava un enorme roure solitari i, abans de tombar cap a la dreta, es va aturar per esguardar aquell arbre centenari que tants cops havia vist […]. En Martin [Heidegger] va contemplar el roure sense prejudicis i el va deixar que fos durant bona estona. Perquè el roure era. Deixar ser era l'actitud correcta del filòsof, permetre que l'immens roure es mostrés tal com és, més enllà de tots els prejudicis i els coneixements de botànica de qui el mirava. I el roure era.

Los filósofos tienden a definir la consciencia humana en términos de autoconsciencia; los neurólogos, por su parte, nos dicen que pasamos una abrumadora mayoría de nuestro tiempo en piloto automático, llevando a cabo nuestras formas habituales de conducta sin ningún tipo de reflexión consciente. Cuando somos capaces de autoconsciencia, suele ser durante periodos breves de tiempo: la «ventana de consciencia» durante la cual podemos articular un pensamiento o resolver un problema tiende a abrirse, de promedio, durante siete segundos.

No hi ha cap home, per savi que sigui, que en una determinada època de la seva joventut no hagi pronunciat paraules, o fins i tot no hagi dut una vida, el record de les quals no li sigui desagradable i que voldria abolir. Però no ha de lamentar-ho en absolut, perquè no pot estar segur que hauria esdevingut un savi, en la mesura en què això és possible, si no hagués passat per totes les encarnacions ridícules o odioses que han de precedir aquesta darrera encarnació. Sé que hi ha joves, fills i néts d'homes distingits, a qui els seus preceptors han ensenyat la noblesa d'esperit i l'el·legància moral des que anaven a col·legi. Potser no tenen res per suprimir de la seva vida, podrien publicar i signar tot el que han dit, però són pobres esperits, descendents sense força de doctrinaris, i la saviesa dels quals és negativa i estèril. La saviesa no es rep, cal descobrir-la per si mateix després d'un trajecte que ningú no pot fer per nosaltres, ni ens el pot estalviar, ja que és un punt de vista sobre les coses.

Mein Zimmer hat viele Türen

Jede führt in ein anderes Zimmer mit vielen Türen

Wortlos gehe ich von Tür zu Tür von Zimmer zu Zimmer

ich höre mein Schweigen

höre fremde Stimmen ein Echo von Worten hinter einer Tür die verschlossen ist

Wo ist der Schlüssel das Schlüsselwort

La clau

La meva cambra té moltes portes

Cadascuna condueix a una altra cambra amb moltes portes

Sense paraules vaig de porta a porta de cambra a cambra

sento el meu silenci

sento veus estranyes un eco de paraules rere una porta tancada

On és la clau la paraula clau

Quantes paraules s'han dit només per omplir els buits del silenci, quantes paraules es diuen sense tenir res a dir i per pura obligació?

Per tal de dissimular la feblesa de la nostra memòria, per amagar els errors del nostre pensament, per fingir la capacitat del nostre llenguatge, per allunyar la nostra ment de la idea de la mort.

Paraules com castells. La nostra raó no gosa caminar lliure enllà de la muralla, i s'aixopluga en paraules com castells.

Però, paraula rere paraula, les paraules han deixat de ser mots per convertir-se en soroll.

Soroll de paraules, caient sense pausa com la pluja als països humits, amarant-ho tot, marcint el món.

Paraules de pluja, aquí i allà, cobrint la pedra de molsa, escurçant la vida de les plantes, esquivant els sentits precisos, podrint la fusta, esquerdant els sentiments, proporcionant-nos idees amb data de caducitat.

Imagina't que cada paraula sobrera ens va mullant una mica.

Quant de temps hauríem de callar fins a quedar eixuts per poder compensar totes les paraules dites de més?

Amb tot, necessitem les paraules com l'aire. Per fornir la nostra memòria, per defensar la validesa del nostre raonament, per enorgullir-nos de la capacitat del llenguatge, per arribar a creure en la transcendència de les nostres coses.

Ens calen paraules-paraigua. I paraules per a la vida. Que en serà, d'ardu, el silenci fins que no jaguem i deixem emblanquir els nostres ossos.