—José María Caneda
Conocerán el chiste, si no conocen a la hormiga. Esto es una hormiga que se pone a cruzar la vía del tren. ¿Que para qué? Y yo qué sé. Para llegar al otro lado, como la gallina de la carretera. Pero estoy aventurando. Lo que tengo seguro, aproximadamente, es que la hormiga cruza la vía y al subirse al segundo raíl se le engancha una pata, desconocemos dónde, desconocemos por qué, si porque hay un cambio de agujas, porque alguien anda rociando las vías del mundo con loctite por alguna experiencia traumática en el Bachillerato o porque le da la gana al señor que cuenta el cuento, en este caso yo, ya saben más o menos cómo funcionan los chistes, lo arbitrarios que son, lo ventajistas. El caso es que la hormiga está atrapada por una pata y no puede soltarse y viene el tren, lo que hace que le entre cierta prisa por solucionar el asunto, como es lógico, pónganse por un momento en su lugar. En el de la hormiga. El tren se acerca y la pata no se suelta. El tren se acerca más y la hormiga pierde un poco los nervios. El tren ya está encima y la hormiga se rinde, se entrega, se deja ir: “Pues nada: que descarrile”.
—Francesc Miró
Una vegada un amic em va donar una lliçó. Érem en una terrassa fent una cervesa quan va passar pel costat la dona que aleshores cuidava la meua àvia. Duia quatre bosses de la compra, caminava amb dificultat i se la veia estressada i cansada. Amb un gest li vaig dir al meu amic que m'esperara allà, que tornava en un bot. Vaig acompanyar aquella dona fins a sa casa, duent-li les bosses de la compra. I quan vaig tornar, satisfet pel gest, li vaig dir a l'amic que esperava al bar: «Has vist la bona persona que soc?». Aleshores ell va contestar: «Si has hagut de dir que eres bona persona per haver fet el que acabes de fer, no eres tan bona persona com penses». I tenia raó! Perquè jo pensava que el fet d'haver ajudat una senyora amb la compra mereixia el compliment d'algú, quan tan sols havia fet el que faria qualsevol persona empàtica i amable. El gest no generava cap deute, ni tan sols reputacional, perquè el gest és el que hauria de ser norma.
—Francesc Miró
És simple, però evita moltes situacions violentes. Si el que has de dir, la persona ho pot solucionar en els pròxims quinze segons des que emets el comentari, fes-ho amb confiança i tacte. Per exemple: si té una molla de pa a la cara, o un pèl de gat al jersei. Si la persona a qui fas el comentari no pot fer res per canviar el que li assenyales, l'únic que aconseguiràs és fer sentir mal a aquesta persona. No t'agrada el seu nou cabell? Calles. Penses que els pantalons que duu no l'afavoreixen? Calles. Tindre una relació, del tipus que siga, no et dona dret a opinar sobre el cos o la roba dels altres, si no és una opinió buscada o demanada.
—Francesc Miró
Hem de posar, totes i tots junts, la vida en el centre. Però, de què parlem quan parlem de posar la vida en el centre? D'un concepte tan senzill com complex de dur a terme. Parlem del fet que tot allò que fem individualment i col·lectiva, també la nostra activitat econòmica i professional, tinga com a motor principal garantir una vida que valga la pena de ser viscuda. No l'èxit econòmic, no el reconeixement, no el desenvolupament infinit, no un projecte ascendent de progrés, sinó una vida digna en tots els àmbits.
—Ramón Nogueras
Muchas veces el mundo es un lugar extraño y aleatorio, donde pasan cosas que no podemos entender y en las que no podemos influir. Las teorías de la conspiración nos dan una sensación de control y nos pueden servir para aliviar la ansiedad debida a la incertidumbre. Asimismo, las conspiraciones te hacen sentir parte de la gente lista, de la gente que sabe, no como el resto de las masas aborregadas que no ven más allá de la superficie. Y te sientes así, aunque en realidad seas un matao, más tonto que echarle de comer alpiste a los aviones. Porque reduces la disonancia entre cómo debería ser el mundo y cómo es.
—Rob Riemen
Segons Maquiavel, l'imperi romà —que per a ell era un exemple de civilització— no va caure pels bàrbars que venien de l'exterior, sinó que el problema era a dins. Els nostres bàrbars són les elits polítiques, mediàtiques o financeres, que només es preocupen dels seus interessos. La resta de la societat no els importa. I per això, afegia Maquiavel, són corruptes, tot està corromput. El pensador va dir que no es pot combatre la corrupció amb més lleis perquè les lleis també es corrompran. La seva conclusió fou que calia que totes les organitzacions que formaven part del pilar de la societat tornessin al seu primer principi. Que la política tornés a estar al servei de la gent i no del seu partit, que els mitjans no estiguessin sotmesos als interessos del capital privat, que les universitats no servissin a un model de negoci sinó a la divulgació de les humanitats… El feixisme sempre ha guanyat poder amb la covardia i la traïció de les elits.
—José Luis Sampedro
Nosotros, desde nuestro eurocentrismo, nos creemos superiores. […] Recuerdo un día en que un conferenciante africano hablaba de la poligamia. Según decía, pese a estar ya abolida en muchos países africanos, las autoridades hacen la vista gorda porque siendo una costumbre tan arraigada, el partido que la persiguiera severamente perdería las elecciones. Ante las sonrisas malévolas del auditorio, se detuvo y mirándonos fijamente dijo: «Ya sé, a ustedes aquí, en la cultura occidental les parecemos incivilizados, pero en nuestra cultura lo que parece incivilizado es abandonar a los mayores, algo que ustedes hacen». Y, claro, cesaron las risitas.
—M. Antònia Massanet
Si la dona es fa, si des de Beauvoir diem que és una construcció sociocultural (que no es neix dona, sinó que s'arriba a ser-ho), no un essencialisme o una cosa que es doni com a natural, com no s'han de poder construir també les persones trans? Si performem el gènere, com no ha de ser performàtica una persona trans? La seva pot no ser una existència fàcil però tenen el dret de viure-la en llibertat i respecte i fer de la seva una vida viable, que valgui la pena de ser gaudida i viscuda amb dignitat.
—[popular]
Quan era jove, en Nasreddín travessava cada dia la frontera amb les alforges de l'ase ben carregades de palla. Es dedicava al contraban, i quan arribava a la duana, la primera cosa que feia era confessar-ho:
—Em dic Nasreddín i soc contrabandista.
Els guàrdies l'escorcollaven una vegada i una altra. Li comprovaven la roba que duia posada i la càrrega: li enfonsaven la baioneta a la palla i, fins i tot, havien arribat a cremar-la per veure si hi portava alguna cosa amagada. Però mai no hi trobaven res.
Entretant, la riquesa d'en Nasreddín no parava d'augmentar. Quan a la fi es va convertir en mul·là, el van destinar a un poblet allunyat i va abandonar per sempre més el contraban.
Un dia, en aquell lloc remot va trobar un dels duaners de la seva joventut. L'home no va poder resistir la temptació de preguntar-li:
—Ara m'ho pots dir, Nasreddín: què passaves de contraban que mai no ho vam poder descobrir?
—Ases —va respondre.