Apunts

Quantes paraules s'han dit només per omplir els buits del silenci, quantes paraules es diuen sense tenir res a dir i per pura obligació?

Per tal de dissimular la feblesa de la nostra memòria, per amagar els errors del nostre pensament, per fingir la capacitat del nostre llenguatge, per allunyar la nostra ment de la idea de la mort.

Paraules com castells. La nostra raó no gosa caminar lliure enllà de la muralla, i s'aixopluga en paraules com castells.

Però, paraula rere paraula, les paraules han deixat de ser mots per convertir-se en soroll.

Soroll de paraules, caient sense pausa com la pluja als països humits, amarant-ho tot, marcint el món.

Paraules de pluja, aquí i allà, cobrint la pedra de molsa, escurçant la vida de les plantes, esquivant els sentits precisos, podrint la fusta, esquerdant els sentiments, proporcionant-nos idees amb data de caducitat.

Imagina't que cada paraula sobrera ens va mullant una mica.

Quant de temps hauríem de callar fins a quedar eixuts per poder compensar totes les paraules dites de més?

Amb tot, necessitem les paraules com l'aire. Per fornir la nostra memòria, per defensar la validesa del nostre raonament, per enorgullir-nos de la capacitat del llenguatge, per arribar a creure en la transcendència de les nostres coses.

Ens calen paraules-paraigua. I paraules per a la vida. Que en serà, d'ardu, el silenci fins que no jaguem i deixem emblanquir els nostres ossos.