Ɐpunts

Quan era jove, en Nasreddín travessava cada dia la frontera amb les alforges de l'ase ben carregades de palla. Es dedicava al contraban, i quan arribava a la duana, la primera cosa que feia era confessar-ho:

—Em dic Nasreddín i soc contrabandista.

Els guàrdies l'escorcollaven una vegada i una altra. Li comprovaven la roba que duia posada i la càrrega: li enfonsaven la baioneta a la palla i, fins i tot, havien arribat a cremar-la per veure si hi portava alguna cosa amagada. Però mai no hi trobaven res.

Entretant, la riquesa d'en Nasreddín no parava d'augmentar. Quan a la fi es va convertir en mul·là, el van destinar a un poblet allunyat i va abandonar per sempre més el contraban.

Un dia, en aquell lloc remot va trobar un dels duaners de la seva joventut. L'home no va poder resistir la temptació de preguntar-li:

—Ara m'ho pots dir, Nasreddín: què passaves de contraban que mai no ho vam poder descobrir? —Ases —va respondre.