Laetus

La Mort es dirigia aquell matí cap a una ciutat quan un home li va preguntar:

—Què hi faràs? —Me n'enduré cent persones —va respondre amb la seva veu greu i pausada. —Això és horrorós! —va fer l'home. —Així ha de ser —li va etzibar la Mort—. Això és el que faig jo.

L'home va córrer a avisar tothom dels plans de la Parca.

Va passar el dia i va arribar la nit. El mateix home va trobar altra cop la Mort.

—M'has dit que te n'enduries cent persones! Per què han estat mil?

La Mort, assossegada com sempre, va respondre:

—Jo he complert la meva paraula. Només me n'he endut cent. La Por se n'ha endut la resta.

El famós soldat Noda havia lluitat en moltes i cruentes batalles. Estava fastiguejat de la guerra, deprimit i havia perdut la fe. Per buscar un nou sentit a la vida, va anar a visitar el mestre Riokan.

Quan el va tenir davant, li va preguntar:

—Existeix realment un cel i un infern? —Qui ets tu? —li va preguntar el mestre amb gest despectiu. —Soc un samurai —va respondre Noda. —Tu? Un guerrer? —va exclamar Riokan—. Quina mena de governant donaria feina a un pobre diable com tu?

Noda va enrogir de fúria i va moure la mà cap a l'espasa. Riokan, impassible, va continuar parlant:

—Portes un arma? Segur que ni tan sols la saps fer anar. Val més que la venguis i, amb el que te'n donin, et compris una arada.

El soldat va fer un salt enrere per treure l'espasa de la beina. Tenia el rostre realment encès de la ira. Suava i semblava que els ulls li havien de sortir de les òrbites. Ningú no gosava parlar així a un samurai.

Just llavors, Riokan, somrient, li va dir:

—Mira: ara s'han obert les portes de l'infern!

El samurai va canviar de cara. Havia entès de cop les paraules del mestre. Avergonyit, va embeinar l'espasa i va fer una reverència en senyal de respecte.

—I mira, amic meu: ara s'obren les portes del cel —va concloure Riokan.

A veces las personas nos rompemos. Y no pasa nada. Está bien. La debilidad está permitida, que no te engañen. Porque a veces nos rompemos y ya está.

Te levantas y, al abrir los ojos, sin saber por qué, antes incluso de que el mundo te toque la piel, lo sabes: va a ser un día de mierda. Porque arrastras dolores, porque no siempre te piensas bonito, porque todo te parece una mierda, y ya está. Cualquier excusa es buena. Pones los pies en el suelo sin necesidad de mirar si es el derecho o el izquierdo porque, total, ya lo has decidido: va a ser un mal día.

Así que te rompes y te quitas la piel que te sirve de coraza, la que te duele, la que no vale para nada y, al volver a montarte, ya no eres la misma persona.

Sí, todos somos remedos de gente que casi nunca hemos conocido, gente que no se acercó o pasó de largo en la vida de quienes ahora queremos, o que sí se detuvo pero se cansó al cabo del tiempo y desapareció, sin dejar rastro o sólo la polvareda de sus pies huyendo, o que se les murió a esos que amamos causándoles mortal herida que casi siempre acaba cerrándose. No podemos pretender ser los primeros, o los preferidos, sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras, los supervivientes, los que van quedando, los saldos, y es con eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores y se fundan las mejores familias, de eso provenimos todos, producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos cualquier cosa por seguir junto a quien rescatamos un día de un desván o una almoneda, o nos tocó en suerte a los naipes o nos recogió de los desperdicios; inverosímilmente logramos convencernos de nuestros azarosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano.

La vida pesa. Existir cansa. L'existència es pot fer insuportable. La tecnologia ens vol alliberar d'aquest pes i d'aquest cansament, i ens vol distreure de la insuportabilitat. El maquinisme ha produït, inversament, la pressa, el desfici, el no tenir temps. Les societats antigues eren lentes, i si eren feixugues i austeres físicament, potser no ho eren psíquicament. Els moderns semblem lleugers en el nostre moviment diari, però és una lleugeresa desficiosa, car cal «fer» alguna cosa. En l'horitzó del modern hi ha l'avorriment, el tedi. Així, doncs, ens «distraiem» contínuament. Creem la «societat de l'oci», però no és oci, és la continuació del treball dins l'organització econòmica, i per tant consumista, de l'oci. Tant és així, que l'oci «cansa» molt. Els individus tornen cansats de les vacances, i tornen cansats del cap de setmana.

En una democracia el ciudadano ejerce tres votos, al menos. El primero es el voto político, el que depositamos en las urnas durante las elecciones. El segundo es el económico. Cada vez que compramos un objeto, pudiendo comprar otro, o vemos un programa de televisión pudiendo ver otro, estamos diciendo: “Continúen produciendo esto, porque yo lo voy a consumir”. El tercer voto es el de la fama. Es importantísimo cuidar a quien se hace famoso, porque al hacerlo estamos proponiendo modelos para imitar.

Si premiamos a los sinvergüenzas, nos saldrán sinvergüenzas de debajo de las piedras. Hay formas sutiles de colaboracionismo. Por ejemplo, el escepticismo que lleva a la inacción. Es la actitud de quien parece estar de vuelta de todo sin haber ido a ningún sitio. Del que piensa que nada tiene solución y que es un despropósito intentar rebelarse. A estos dedicó Unamuno —en el prólogo de Vida de don Quijote y Sancho— un texto que enardeció mi adolescencia. Estaba recomendando la moral del caballero, la de quien sale a enderezar entuertos, y ante la protesta del escéptico que asegura que no hay nada que hacer, le da un puro consejo para arreglar el mundo. “¿Tropezáis con uno que miente? Gritarle ¡mentira! y ¡adelante! ¿Tropezáis con uno que roba?, gritarle ¡ladrón! Y ¡adelante!”. Ante la objeción del que dice que a pesar de ello no se borrarán la mentira ni el latrocinio, responde airado: “¿Quién ha dicho que no? La más miserable de todas las miserias, la más repugnante y apestosa argucia de la cobardía es esa de decir que nada se adelanta con denunciar a un ladrón porque otros seguirán robando, que nada se adelanta con decirle en su cara majadero, porque no por eso la majadería disminuirá en el mundo”. Respecto de este texto, continúo siendo el adolescente que fui, porque me sigue conmoviendo.

Un home entra en un bar de Chicago a les cinc de la tarda i demana tres whiskys escocesos. No pas un després de l'altre, sinó tots tres alhora. El cambrer queda una mica parat per aquesta comanda tan inusual, però no diu res i dóna a l'home el que vol: tres whiskys escocesos, posats en fila a la barra. L'home se'ls beu d'un en un, paga i se'n va. L'endemà, apareix a les cinc i demana el mateix. Tres whiskys de cop. I l'endemà, i cada dia durant les dues setmanes següents. Finalment, la curiositat pot el cambrer. No em vull ficar on no em demanen, diu, però fa dues setmanes que ve i cada dia demana tres whiskys, i m'agradaria saber per què. La majoria els demana d'un en un. Ah, diu l'home, la resposta és molt senzilla. Tinc dos germans. L'un viu a Nova York i l'altre a San Francisco, i tots tres estem molt units. Per tal d'honrar la nostra amistat, tots anem a un bar a les cinc de la tarda, demanem tres whiskys i, en silenci, brindem a la salut dels altres, fent com si fóssim junts al mateix lloc. El bàrman assenteix amb el cap, finalment entenent el motiu d'aquest estrany ritual, i no hi pensa més. La cosa continua durant els quatre mesos següents. L'home apareix cada dia a les cinc i el cambrer li serveix tres whiskys. Fins que passa una cosa. Una tarda l'home arriba a l'hora habitual, però només demana dos whiskys. El cambrer es queda tot preocupat, i al cap d'una estona s'arma de valor i diu: No em vull ficar on no em demanen, però els últims quatre mesos i mig ha vingut i ha demanat tres whiskys. Ara en demana dos. Ja sé que no n'he de fer res, però espero que no passi res dolent a la seva família. No passa res, diu l'home, tan alegre i tan content com sempre. ¿Com és, doncs?, pregunta el cambrer. La resposta és senzilla, diu l'home. He deixat de beure.

Us he venut el que m'heu comprat per deu vegades el seu valor, i ho demostra el fet que, si d'aquí un mes ho volguéssiu tornar a vendre, ningú no us en donaria ni tan sols aquesta dècima part. Però és d'allò més just: és la fantasia dels homes que posa un preu a les coses frívoles, i és aquesta mateixa fantasia que fa viure els cent obrers que treballen per a mi, que em proporciona una casa gran, un carro còmode i cavalls, que esperona la indústria, que garanteix el gust, la circulació i l'abundància.