La vida pesa. Existir cansa. L'existència es pot fer insuportable. La tecnologia ens vol alliberar d'aquest pes i d'aquest cansament, i ens vol distreure de la insuportabilitat. El maquinisme ha produït, inversament, la pressa, el desfici, el no tenir temps. Les societats antigues eren lentes, i si eren feixugues i austeres físicament, potser no ho eren psíquicament. Els moderns semblem lleugers en el nostre moviment diari, però és una lleugeresa desficiosa, car cal «fer» alguna cosa. En l'horitzó del modern hi ha l'avorriment, el tedi. Així, doncs, ens «distraiem» contínuament. Creem la «societat de l'oci», però no és oci, és la continuació del treball dins l'organització econòmica, i per tant consumista, de l'oci. Tant és així, que l'oci «cansa» molt. Els individus tornen cansats de les vacances, i tornen cansats del cap de setmana.
En una democracia el ciudadano ejerce tres votos, al menos. El primero es el voto político, el que depositamos en las urnas durante las elecciones. El segundo es el económico. Cada vez que compramos un objeto, pudiendo comprar otro, o vemos un programa de televisión pudiendo ver otro, estamos diciendo: “Continúen produciendo esto, porque yo lo voy a consumir”. El tercer voto es el de la fama. Es importantísimo cuidar a quien se hace famoso, porque al hacerlo estamos proponiendo modelos para imitar.
Si premiamos a los sinvergüenzas, nos saldrán sinvergüenzas de debajo de las piedras. Hay formas sutiles de colaboracionismo. Por ejemplo, el escepticismo que lleva a la inacción. Es la actitud de quien parece estar de vuelta de todo sin haber ido a ningún sitio. Del que piensa que nada tiene solución y que es un despropósito intentar rebelarse. A estos dedicó Unamuno —en el prólogo de Vida de don Quijote y Sancho— un texto que enardeció mi adolescencia. Estaba recomendando la moral del caballero, la de quien sale a enderezar entuertos, y ante la protesta del escéptico que asegura que no hay nada que hacer, le da un puro consejo para arreglar el mundo. “¿Tropezáis con uno que miente? Gritarle ¡mentira! y ¡adelante! ¿Tropezáis con uno que roba?, gritarle ¡ladrón! Y ¡adelante!”. Ante la objeción del que dice que a pesar de ello no se borrarán la mentira ni el latrocinio, responde airado: “¿Quién ha dicho que no? La más miserable de todas las miserias, la más repugnante y apestosa argucia de la cobardía es esa de decir que nada se adelanta con denunciar a un ladrón porque otros seguirán robando, que nada se adelanta con decirle en su cara majadero, porque no por eso la majadería disminuirá en el mundo”. Respecto de este texto, continúo siendo el adolescente que fui, porque me sigue conmoviendo.
Un home entra en un bar de Chicago a les cinc de la tarda i demana tres whiskys escocesos. No pas un després de l'altre, sinó tots tres alhora. El cambrer queda una mica parat per aquesta comanda tan inusual, però no diu res i dóna a l'home el que vol: tres whiskys escocesos, posats en fila a la barra. L'home se'ls beu d'un en un, paga i se'n va. L'endemà, apareix a les cinc i demana el mateix. Tres whiskys de cop. I l'endemà, i cada dia durant les dues setmanes següents. Finalment, la curiositat pot el cambrer. No em vull ficar on no em demanen, diu, però fa dues setmanes que ve i cada dia demana tres whiskys, i m'agradaria saber per què. La majoria els demana d'un en un. Ah, diu l'home, la resposta és molt senzilla. Tinc dos germans. L'un viu a Nova York i l'altre a San Francisco, i tots tres estem molt units. Per tal d'honrar la nostra amistat, tots anem a un bar a les cinc de la tarda, demanem tres whiskys i, en silenci, brindem a la salut dels altres, fent com si fóssim junts al mateix lloc. El bàrman assenteix amb el cap, finalment entenent el motiu d'aquest estrany ritual, i no hi pensa més. La cosa continua durant els quatre mesos següents. L'home apareix cada dia a les cinc i el cambrer li serveix tres whiskys. Fins que passa una cosa. Una tarda l'home arriba a l'hora habitual, però només demana dos whiskys. El cambrer es queda tot preocupat, i al cap d'una estona s'arma de valor i diu: No em vull ficar on no em demanen, però els últims quatre mesos i mig ha vingut i ha demanat tres whiskys. Ara en demana dos. Ja sé que no n'he de fer res, però espero que no passi res dolent a la seva família. No passa res, diu l'home, tan alegre i tan content com sempre. ¿Com és, doncs?, pregunta el cambrer. La resposta és senzilla, diu l'home. He deixat de beure.
Us he venut el que m'heu comprat per deu vegades el seu valor, i ho demostra el fet que, si d'aquí un mes ho volguéssiu tornar a vendre, ningú no us en donaria ni tan sols aquesta dècima part. Però és d'allò més just: és la fantasia dels homes que posa un preu a les coses frívoles, i és aquesta mateixa fantasia que fa viure els cent obrers que treballen per a mi, que em proporciona una casa gran, un carro còmode i cavalls, que esperona la indústria, que garanteix el gust, la circulació i l'abundància.