La mudança a Santa Coloma em fa pensar que no puc sortir de l’eterna Línia 1, sí, la vermella. En recorro la meitat cada dia. Un viatge d’anada que em porta estar cinc hores deixant-me l’esquena i l’olfacte entre productes d’higiene i baranes, esglaons i «hola, bon dia» a tothom que em personifica i es digna a saludar-me. Ells llueixen esmoquin i corbata, afronten un dia tres hores més tard que el meu i a mi ja em comença a tremolar la mà esquerra. El cor em batega cada cop més ràpid. Una ràbia involuntària cap a la seva feina se’m fica al pit i em fa vibrar. He d’escapolir-me un cop més per «anar al lavabo» fins que em rebaixa aquesta sensació d’asfíxia. Els miro i veig autòmats que recorren la ciutat de taxi en taxi, fa anys que han oblidat els transbords de metro, les filigranes per no xocar entre els cossos moguts per diferents objectius. Estructures d’esquelets tremololosos que van en direcció Hospital de Bellvitge o cap a Fondo, creuant-se a Plaça Catalunya i intercanviant mirades en la cerca de l’esperança de sortir del subsol en el qual estan ficades les seves vides. Agafar seient de tornada és impossible. A aquella hora es barreja l’olor de perfum amb el de les aixelles esgotades, les visions romàntiques de la ciutat amb les ànimes perdudes, les càmeres de fotografia plenes de múltiples arquitectures amb els Candy Crush de supervivència. Agafo el mòbil, em poso música binaural als auriculars i m’abstrec d’aquest espectacle.

Després de sopar les sobres del migdia, agafo les dues pastilles, una pels nervis i l’altra pels ànims. Una me l’empasso amb un glop d’aigua i l’altra la dissolc sota la llengua, desitjant poder descansar, «aquesta nit sí, si us plau, ho necessito». Caic al llit després d’una jornada laboral intensa. El meu físic fofo busca més espai del que hi ha a un llit de noranta. El meu cervell treu guspires com les d’una derrapada d’emergència ferroviària. En apagar l’interruptor de la làmpada de la tauleta de nit, el meu cervell comença a projectar imatges viscudes fins que, hores més tard, aconsegueix travessar la línia d’aquesta dimensió.

Creus per casa, processons acompanyades d’espelmes i un silenci quan algú moria. “Adeu siau”, “Ay Déu meu” o “si Déu vol” eren expressions rutinàries. Tinc desdibuixats els records de l’assignatura de religió, però veig amb claredat les vacances de Nadal, el gaudi del dijous gras, la il·lusió de quan trèiem peus a la vella Quaresma i la celebració de l’abstinència escolar durant els dies de Setmana Santa. Sense saber gaires perquès, vaig iniciar la catequesi. Durant dos cursos, se m’havia incorporat aquesta formació catòlica al meu calendari per aprendre les respostes de les grans preguntes que la vida et planteja. No recordo que fos un curs especialment complicat ni farragós: pintàvem, cantàvem i jugàvem dins dels passadissos i amagatalls que ens oferia la part oculta de l’església més gran del barri. Tot era rialles i fer deures, fins que un dia, de sobte, tot va adquirir una altra magnitud. S’apropava el moment esperat per la nostra gent més propera i estimada, la família, i vam rebre una creu d’or pagada pels nostres avis, la nostra «primera Bíblia» de fil daurat escrita per Élisabeth Gilles-Sebaoun i l’entusiasme d’una gran celebració que ni de ben tros enteníem. Alguna cosa important estava a punt de passar i la nostra consciència, lluny d’estar ferma i decidida per prendre una gran decisió, rumiava pel món de ceres i pinzells, de guitarres i de balls que ens feien sentir vives. Havíem estat assajant molt. Faríem dos grups: un entraria per la part esquerra de l’altar i l’altre aniria per la part dreta. El sacerdot aniria al mig dels dos i, immediatament després de l’entrada, seuríem al banc en forma de semicercle. Allà ens esperarien les nostres famílies i les famílies de les nostres amistats. Després que el capellà narrés unes paraules, faríem cua per rebre el cos de crist, simbolitzat en un tros rodó de pa mullit, el qual hauríem de deixar desfer un cop introduït al nostre paladar. Estava tot estudiat i mecanitzat. No sabria com definir aquell dia, va ser tan... tan màgic! Va ser com un aniversari, però encara més gran, jo duia una vestimenta especialment preparada per l’ocasió, els ulls de tothom transmetien amor, delicadesa i compassió. Era l’espai per deixar enrere els pecats i acariciar la puresa, la bondat. Primer va ser l’eucaristia i després la celebració familiar a un restaurant de doble planta, amb gronxadors i sorra per fer i desfer tots els castells que vam voler. Quan va acabar el gran dinar, va arribar els moments dels regals. No podia ser, no m’ho podia creure, allò que més desitjava es vamaterialitzar: em van regalar la PS1! En forma de Playstation, va entrar a casa, com aquell qui no vol, la moralitat cristiana.

Passada la instrucció del bé i del mal pel cos, la vida va prosseguir igual, la primària va finalitzar entre plors i incerteses per donar pas a l’ESO. Un nou institut, noves cares, noves dinàmiques. Una etapa de canvis, de dir que NO. No a la confirmació, no a les figures arentals, no a les normes. Tot allò que estava malament, de sobte va agafar un regust plaent, un desafiament al qual ens havien ensenyat al llarg de la infantesa. I vaig aprendre que ho podia fer, i que depèn què no tenia conseqüències. Podia fer el mal i el dia seguia, i podia dormir sense cap tipus de remordiment. Algunes xuxes acabaven a la butxaca sense ser pagades, l’interior de l’institut se’ns obria els caps de setmana sense el rebombori d’un dia entre setmana, i les begudes espirituoses arribaven a les nostres mans sense tenir l’edat. Desafiaments i objectius que cada vegada es van fer més grans quan vam incorporar els ciclomotors a les nostres vides. El barri se’ns quedava petit i anàvem a d’altres on encara no ens coneixien per poder perpetuar els codis apresos. Ho podíem aconseguir tot amb molt pocs diners i una mica d’organització, la qual cosa ens empoderava com a grup. Vam acabar 4t d’ESO i aquella adrenalina va finalitzar, de sobte ens havíem fet grans i havíem d’escollir entre si eternitzar els estudis fent batxillerat o cicles formatius o si, al contrari, començar a treballar. Ja n’estava tipa d’estudiar, jo volia deixar-ho tot i iniciar la vida adulta, volia treballar: el què i el com m’era igual. Com era d’esperar, una gran força contrària provinent del meu pare i la meva mare va impactar i superar el meu desig, obligant-me a apuntar-me a algun d’aquests estudis postobligatoris, així que vaig triar iniciar un CFGM d’informàtica, ja que el batxillerat em resultava massa per a mi.

L’adolescència es va anar allargant i el meu cos cada vegada vibrava més amb les enganxines antiautoritàries estripades i descolorides que em trobava pel carrer, les pintades a mig fer i amb faltes d’ortografia que apel·laven a un odi comú cap a la policia i la gran fletxa-llampec encerclada que simbolitzava l’okupació. A través de cartells em vaig sumar a una manifestació en contra d’un desallotjament que anava a succeir a La Bonanova. Vaig fer-me amb la indumentària necessària i vaig nodrir-me de tota aquella energia de la gent organitzada. El poder d’una A encerclada ens empenyia sense un destí. Vaig gaudir de l’anonimat que ens atorga la cara tapada i em vaig deixar endur per la ràbia i el plaer, dues emocions que unificaven els batecs dels nostres cors, els cops de martell contra botigues, bancs i immobiliàries i les mirades lluents per la llum intermitent d’un foc que deixava enrere tot allò que ens havia estat violentant. Sense dubte, allà vaig abjurar.

No obstant això, mesos més tard vaig tornar a connectar amb els meus orígens teològics. Aquest cop, però, no va ser ni un capellà ni a l'església. Aquest cop va arribar en format de carta a casa meva. Era una citació judicial, on se m’acusaria d’haver comès delictes de desordres públics, danys i atemptat contra l’autoritat. Allà vaig comprendre que la moralitat apresa al llarg de la catequesi també tenia forma de sistema judicial, de policia i de totes les empreses i persones que giren entorn la propietat privada. Va ser aquí quan vaig descobrir les mostres de solidaritat de les persones que organitzaven aquesta manifestació, on vaig trobar el meu lloc en aquest embolic de l’espiritualitat i on vaig agafar consciència per decidir què fer amb la meva vida. Va ser amb vint anys i no amb vuit. Va ser des de l’horitzontalitat i no des d’un home cis i blanc explicant-me històries. La comunió érem tota aquella gent desconeguda que, a poc a poc, es va tornar en amistats i en grups d’afinitats, les manifestacions i les assemblees els meus rituals i l’okupació l’eina per sobreviure en aquest mar de ciment.

Sobre meu reposen les engrunes no recollides i les taques seques de les salses i les begudes del sopar de dimarts. Trobo a faltar la barreja de tonalitats i les històries d’aquestes dues humanes que cada dia recolzen els seus avantbraços al meu perfil. Crec recordar que van dir que tornaven a finals de setmana. M’entretindré en anar absorbint i canviant de forma aquestes restes.

—Hola xuli, com t’està anant amb la teva família? Has anat a veure al Joan? —Va escriure la Cris atabalada des de casa de la seva família. —Guapii <3, per aquí va tot bé, ja saps... apagant focs, però bé. Vaig fent dia a dia, tot i que encara no he pogut anar a veure al meu germà... I tu, com estàs? —Bé, bé, estic notant com els meus pares es fan grans, però bé. —Escolta, tia... Al final vaig dimarts a Ponent... —va dir amb un to de veu suau—, vols que aprofiti i li digui alguna cosa de part teva al Joan? —No, no et preocupis, en realitat vull iniciar jo la comunicació amb ell, gràcies. —D’acord, com tu vegis, que vagi bé, ens veiem dissabte al pis! :) —I amb aquesta emoticona, l’Anna va sepultar la conversa de xat.

— Hola? —Va dir la Cris en arribar. Un cop més, el silenci li va reconfortar. Cada cop que marxava d’aquell pis, desitjava tornar i reconnectar des d’aquest punt: estirada sobre el sofà, amb els ulls oberts i la mirada absorta. En lloc de veure les irregularitats del sostre, li venien imatges d’escenes viscudes a casa de la seva família, de projeccions futures i el vaivé al pit de les emocions que estava sentint. —It’s my life, it’s now or never..., sonava a tot volum als cascos de l’Anna. Sense ni tan sols assabentar-se, estava reproduint la cançó a través de les seves cordes vocals, com si de la oïda a la boca hi hagués un conducte directe d’entrada i sortida d’àudio. Amb això, es dona per finalitzat el moment meditatiu de la Cris. —Hellooo! —Va dir la Cris per advertir de la seva presència a la sala d’estar. —Ostres, quin ensurt! No sabia que estaves per aquí! —Va exclamar al veure-la tombada al sofà. —He intentat avisar-te, però venies amb els cascos i no m’has escoltat. —Bua tia, tenia moltes ganes de veure’t, necessito parlar d’en Joan. Ahir vaig anar a veure’l i no està gens bé, ja saps que ell de vegades és un gilipolles, un més, però diria que li vindria bé veure a algú més que no fos la seva pròpia família —Va dir l’Anna mentre invadia tot el sofà amb la jaqueta, la bossa, els cascos i el seu torrent de veu irrefrenable. Després que les seves cames quedessin per sobre del respatller del sofà, la Cris es va veure obligada a rectificar la seva postura. Gairebé demanant-li permís, va haver de moure les dues extremitats, es va reclinar sobre la paret amb les dues cames creuades i va sospirar. —Anna, saps que tinc la voluntat de fer-ho i que m’agradaria veure’l, també, però és que aquell lloc... —Bff Cris, ho sé, és una presó, una maleïda presó! Clar que és una merda, però joder, és el meu germà qui està allà dins aquest cop i podríem haver sigut tant tu com jo! On queda allò de“tres són un”? Eh!? Em preocupa veure’l així i se m’envaeix la tristesa cada cop que el carceller obre la seva boca per dir que s’acaba la visita... Estic desesperada! —balbotejava l’Anna entre llàgrimes, espasmes i sons aguts interromputs provinents de l'estómac. —No, saps que no és del tot així! —Va dir la Cris—. Li van pillar per no tenir en compte el que vam acordar. Si no hagués actuat pel seu compte, avui estaria a casa seva tan tranquil, tu relaxada i jo també, preparant el sopar en lloc d’haver d’estar parlant un altre cop d’ell. Ja et vaig dir que jo vull anar a veure’l, escriure-li una carta o donar el meu contacte perquè em truqui, però encara no m’hi veig capaç, tinc molt de dolor dins i encara m’estic recuperant del cop. Per a mi, tot això també està sent molt complex. —Quin cop!?, Cris, quin cop!? —el to de veu va augmentar, la ràbia s’estava apoderant de la tristesa i l’ambient es va tensar—. Cop el que jo tinc, que li han tancat, joder! I no em vinguis amb el discurs que va ser per culpa seva, que ja sabem que qui acaba allà dins és perquè hi ha gent a sou dissenyant els plànols de les presons, construint-les, fent lleis i aplicant-les a la gent pobra o a qui decideixi anar en contra d’aquest sistema de merda, no perquè siguis culpable o innocent. —Tia, aviam si t’entra al cap! Que no vaig a la presó no perquè sigui una presó. Tu saps que, per desgràcia, això que per a molta gent és tan sols una amenaça de càstig, per a mi ha sigut un clau durant tota la meva vida. Però no, no és per això que no he anat a veure’l. No hi he anat perquè no puc més, marxo! Estic farta d’estar entrant i sortint per aquests putos murs de formigó, estic farta de sentir que la meva vida s’interromp una vegada i una altra. —Deia la Cris mentre agafava consciència, a través de les tremolors del cos de l’Anna, de la dimensió que agafava l’afirmació que acabava d’expulsar. —Ho sento... de veritat, em sap greu... Però me’n vaig, fins aquí.

A tot això, encara no s’han adonat que tant les restes de dimarts com jo seguim aquí. He notat el gir involuntari d’un cargol i, amb ell, la inestabilitat d’una de les meves potes. No és el simple fet del pas del temps el que ens va transformant als materials, sinó les històries que succeeixen al nostre voltant. Amb elles canviem de valor, de forma i inclús d’espai. La Cris em va portar aquí i, des de la submissió que se m’atorga com a taula, em pregunto si ja formaré part d’aquest lloc o si, pel contrari, me’n portarà amb ella quan decideixi retirar totes les seves pertinences.