🌸 Auri Gómez 🌸

Ni culpable ni innocent

Sobre meu reposen les engrunes no recollides i les taques seques de les salses i les begudes del sopar de dimarts. Trobo a faltar la barreja de tonalitats i les històries d’aquestes dues humanes que cada dia recolzen els seus avantbraços al meu perfil. Crec recordar que van dir que tornaven a finals de setmana. M’entretindré en anar absorbint i canviant de forma aquestes restes.

—Hola xuli, com t’està anant amb la teva família? Has anat a veure al Joan? —Va escriure la Cris atabalada des de casa de la seva família. —Guapii <3, per aquí va tot bé, ja saps... apagant focs, però bé. Vaig fent dia a dia, tot i que encara no he pogut anar a veure al meu germà... I tu, com estàs? —Bé, bé, estic notant com els meus pares es fan grans, però bé. —Escolta, tia... Al final vaig dimarts a Ponent... —va dir amb un to de veu suau—, vols que aprofiti i li digui alguna cosa de part teva al Joan? —No, no et preocupis, en realitat vull iniciar jo la comunicació amb ell, gràcies. —D’acord, com tu vegis, que vagi bé, ens veiem dissabte al pis! :) —I amb aquesta emoticona, l’Anna va sepultar la conversa de xat.

— Hola? —Va dir la Cris en arribar. Un cop més, el silenci li va reconfortar. Cada cop que marxava d’aquell pis, desitjava tornar i reconnectar des d’aquest punt: estirada sobre el sofà, amb els ulls oberts i la mirada absorta. En lloc de veure les irregularitats del sostre, li venien imatges d’escenes viscudes a casa de la seva família, de projeccions futures i el vaivé al pit de les emocions que estava sentint. —It’s my life, it’s now or never..., sonava a tot volum als cascos de l’Anna. Sense ni tan sols assabentar-se, estava reproduint la cançó a través de les seves cordes vocals, com si de la oïda a la boca hi hagués un conducte directe d’entrada i sortida d’àudio. Amb això, es dona per finalitzat el moment meditatiu de la Cris. —Hellooo! —Va dir la Cris per advertir de la seva presència a la sala d’estar. —Ostres, quin ensurt! No sabia que estaves per aquí! —Va exclamar al veure-la tombada al sofà. —He intentat avisar-te, però venies amb els cascos i no m’has escoltat. —Bua tia, tenia moltes ganes de veure’t, necessito parlar d’en Joan. Ahir vaig anar a veure’l i no està gens bé, ja saps que ell de vegades és un gilipolles, un més, però diria que li vindria bé veure a algú més que no fos la seva pròpia família —Va dir l’Anna mentre invadia tot el sofà amb la jaqueta, la bossa, els cascos i el seu torrent de veu irrefrenable. Després que les seves cames quedessin per sobre del respatller del sofà, la Cris es va veure obligada a rectificar la seva postura. Gairebé demanant-li permís, va haver de moure les dues extremitats, es va reclinar sobre la paret amb les dues cames creuades i va sospirar. —Anna, saps que tinc la voluntat de fer-ho i que m’agradaria veure’l, també, però és que aquell lloc... —Bff Cris, ho sé, és una presó, una maleïda presó! Clar que és una merda, però joder, és el meu germà qui està allà dins aquest cop i podríem haver sigut tant tu com jo! On queda allò de“tres són un”? Eh!? Em preocupa veure’l així i se m’envaeix la tristesa cada cop que el carceller obre la seva boca per dir que s’acaba la visita... Estic desesperada! —balbotejava l’Anna entre llàgrimes, espasmes i sons aguts interromputs provinents de l'estómac. —No, saps que no és del tot així! —Va dir la Cris—. Li van pillar per no tenir en compte el que vam acordar. Si no hagués actuat pel seu compte, avui estaria a casa seva tan tranquil, tu relaxada i jo també, preparant el sopar en lloc d’haver d’estar parlant un altre cop d’ell. Ja et vaig dir que jo vull anar a veure’l, escriure-li una carta o donar el meu contacte perquè em truqui, però encara no m’hi veig capaç, tinc molt de dolor dins i encara m’estic recuperant del cop. Per a mi, tot això també està sent molt complex. —Quin cop!?, Cris, quin cop!? —el to de veu va augmentar, la ràbia s’estava apoderant de la tristesa i l’ambient es va tensar—. Cop el que jo tinc, que li han tancat, joder! I no em vinguis amb el discurs que va ser per culpa seva, que ja sabem que qui acaba allà dins és perquè hi ha gent a sou dissenyant els plànols de les presons, construint-les, fent lleis i aplicant-les a la gent pobra o a qui decideixi anar en contra d’aquest sistema de merda, no perquè siguis culpable o innocent. —Tia, aviam si t’entra al cap! Que no vaig a la presó no perquè sigui una presó. Tu saps que, per desgràcia, això que per a molta gent és tan sols una amenaça de càstig, per a mi ha sigut un clau durant tota la meva vida. Però no, no és per això que no he anat a veure’l. No hi he anat perquè no puc més, marxo! Estic farta d’estar entrant i sortint per aquests putos murs de formigó, estic farta de sentir que la meva vida s’interromp una vegada i una altra. —Deia la Cris mentre agafava consciència, a través de les tremolors del cos de l’Anna, de la dimensió que agafava l’afirmació que acabava d’expulsar. —Ho sento... de veritat, em sap greu... Però me’n vaig, fins aquí.

A tot això, encara no s’han adonat que tant les restes de dimarts com jo seguim aquí. He notat el gir involuntari d’un cargol i, amb ell, la inestabilitat d’una de les meves potes. No és el simple fet del pas del temps el que ens va transformant als materials, sinó les històries que succeeixen al nostre voltant. Amb elles canviem de valor, de forma i inclús d’espai. La Cris em va portar aquí i, des de la submissió que se m’atorga com a taula, em pregunto si ja formaré part d’aquest lloc o si, pel contrari, me’n portarà amb ella quan decideixi retirar totes les seves pertinences.