Les societats primitives creien que les seves ànimes es prolongaven en els rius, en els troncs, en les plantes. Tot tenia ànima. Si talem la selva i embrutem els oceans, estem enterbolint paral·lelament les nostres aigües interiors i la nostra saba verda. La crisi és ecològica, psicològica i, per descomptat, espiritual. Els intents d'alimentar-nos amb menjar bio o de practicar el nudisme a l'aire lliure són provocats pel que Eliade denominava «la nostàlgia de l'Edèn». Anhelem alguna cosa que no sabem què és però sense la qual sentim un buit enorme. L'home de l'Antiguitat vivia convençut de l'existència de forces absolutes, que transcendien la realitat i que es manifestaven en el seu món de manera fugaç però constant. La pèrdua d'aquesta dimensió de la totalitat és un dels grans drames de l'època moderna. On i quan sentim la transcendència ara?
Els internautes del segle XXI tenim molt fàcil accés a la informació sobre qualsevol tema, però ni podem digerir-la —és inabastable—, ni ens transforma, en un sentit profund de la paraula. Més que navegants som surfejadors de superfícies, de clic en clic, sense capacitat per aprofundir en res. Com les Sirenes [de l'Odissea], aquesta mar ingent i regirada ens atreu, ens reté, abrusa els nostres ulls i paralitza els nostres cossos, però no ens deixa seguir el camí de veritat, el nostre, l'humà. El viatge amb majúscules, aquell que ho dota tot de sentit, el que ens fonamenta, el que compleix amb la missió de desplegar el nostre Ésser.
«Res no torna a ser el mateix després de tenir un fill…». Ni després de no tenir-lo, hi afegiria jo. Res és el mateix després de qualsevol decisió a la vida. Tot el que fem porta a un lloc i deixa de dur-te a un altre, i aquesta és la qüestió, també: ser molt conscient de per què fas el que fas, prendre les decisions no perquè és el que toca, sinó perquè és el que vols. Les que qüestionem o tenim una mirada crítica sobre la maternitat, sovint rebem un judici desfavorable, no només per la nostra decisió, sinó pels simples pensaments.
«La diferència entre equitat i igualtat es troba en el fet que amb la igualtat tots obtenen el mateix, i amb l'equitat tots obtenen el que mereixen.» DeRay Mckesson
La diferència entre igualtat de gènere i equitat de gènere és que la primera és una disposició que deriva d'un dret humà, mentre que la segona és una consideració de caràcter ètic amb la qual s'intenta aplicar mesures que corregeixen el desequilibri històric entre els gèneres. Podríem dir que la igualtat de gènere és l'ideal i que l'equitat de gènere són les accions que es duen a terme per garantir el compliment d'aquest dret.
—Et va resultar difícil escalar l'Everest sent una dona?
—Doncs no, el pendent és el mateix i no canvia la inclinació, l'escali un home o una dona. Perquè la natura, l'espai on vivim, per a mi expressat en el seu màxim potencial en una muntanya, ens fa iguals a homes i dones, i no entén de gèneres, no entén de diferències ni distincions; serà igual de dura, complaent, amable o esquerpa amb cadascun dels éssers vius que la trepitgin, i només la determinació, l'audàcia, la perspicàcia o el convenciment personals ens permetran assolir-la; però ella, la muntanya, la natura, no practica la discriminació, aquest «mèrit» és de l'home.
Vine, Sol del matí, i crema la foscor del feixisme imperant. És un treball en què molts ajudarem. Tancada altra vegada la porta que obre camí. Aprenem dels entrebancs prepotents que ens apliquen, caminant amb àgil pas cap a on la llibertat ens espera. Sense papers anem pel món desconegut, a l'esguard d'un futur sense repressió. Destil·lem sucs de vida per sentir-nos millor, sota la parra del bon vi les papallones mirem. Les ombres de la vida, la malaltia i la mort són acompanyades per la llum de l'amor. La numeració dels nous diners provoca desequilibris en els cervells humans. Ens venen les quatre barres com mercaders; la infantesa ens demanarà comptes i llibres per justificar la disbauxa permanent. Treballem amb la cara cap al públic respectuós, car ens surt construir la vivència. Les set ombres són: la vida, la malaltia, la mort, l'amor, l'amistat, la germanor, la infantesa, la traïdoria. Falsedat dins el mercat, la llibertat comprimida per falsos valors. Ens perdem per paisatges plens de fal·làcies morals; el bell paradís trencat dins els miralls urbans. La violència crua ens és mostrada sense paraules amables. Ferits innocents dins escombraries. Caminar i més caminar dins la mateixa ciutat. Els dolors físics massacrats per cops destructius contra la integritat de la persona. El sacrifici voluntari és força permanent. Vivim presoners dins d'un espai limitat, sortim al carrer obligats pel rellotge del temps. Ens matxaquen psicològicament i visualment com si fóssim pedres de la Muntanya de Montserrat. Enrere i perduts ens quedem quan l'amistat és menyspreada. L'edat de la Balena, ens preguntem, i respon el cant del Mar. Ja sabem un final i molts principis, la lluita és permanència en els camins. Els diners-euros-segle-XXI enfonsant amb prejudicis de selectiva repressió. El miratge omplint la nit d'una taverna empeny la vida a Catalunya. Aquestes noies són molt maques. Estimem amb fam de llibertat. Desídia als carrers sense llum, les places buides d'humanitat. Anem per la foscor amb els ull oberts, cap a on la plenitud ens envolta. Quan treballem dotze hores ens considerem esclaus; treballant menys tots contents. No som culpables de gaudir la vida que ens envolta. Ens impregnem de vocabulari urbà, sortim cap als carrers mullats de pluja d'abril. Cada nit faig quatre camins i clònicament segueixo el batec del cor. Som més que molts més —tremolors de mort us portem, assassins d'humanitat. Som infants de tot arreu, mestres del no-res i l'infinit, fills i filles de maquis i les seves companyes; també el que és perfecte en el seu origen, ous amb dobles rovells i plats per donar. Som això i més que molt més. Som rockers-punks i sardanistes enamorats, som també el permanent temps que aquests imbècils, cretins i assassins ens fan perdre, retenint-nos en la presó de la mort —que és la seva— quan el nostre germà està encerclat entre Errenteria i el Bidasoa per cinc-cents militars-policials, i no podem anar ni al lavabo per sentir la llibertat en forma d'aigua, i molt menys avisar-lo, perquè vosaltres el voleu matar. Plorem llàgrimes que ens netegen els ulls. Amb tristor alegre sortim a la Terra amb el front alt. El matí ple de Sol ens espera joiós: sense recança ni enveja caminem vers la llibertat. Qui tenia duros fumava puros, qui té euros vol dòlars, qui tindrà or voldrà urani. Així de clar.
Nosotros, desde nuestro eurocentrismo, nos creemos superiores. […] Recuerdo un día en que un conferenciante africano hablaba de la poligamia. Según decía, pese a estar ya abolida en muchos países africanos, las autoridades hacen la vista gorda porque siendo una costumbre tan arraigada, el partido que la persiguiera severamente perdería las elecciones. Ante las sonrisas malévolas del auditorio, se detuvo y mirándonos fijamente dijo: «Ya sé, a ustedes aquí, en la cultura occidental les parecemos incivilizados, pero en nuestra cultura lo que parece incivilizado es abandonar a los mayores, algo que ustedes hacen». Y, claro, cesaron las risitas.
Nos toca a los hombres y de una vez dejar de resistirnos al cambio y entender que el tiempo de los orcos se acaba. O abrazamos la lucha feminista como propia (mujeres y hombres que luchan por la igualdad) o somos cómplices. Exigir por ley la igualdad de trato en sueldos y puestos directivos. Garantizar la conciliación laboral y familiar. No consentir comportamientos sexistas o agresivos en nuestro entorno o que se denigre el cuerpo de las mujeres (y los seis millones de españoles que consumen prostitución lo hacen). Aprender a expresar sentimientos y superar el analfabetismo emocional.
Los filósofos tienden a definir la consciencia humana en términos de autoconsciencia; los neurólogos, por su parte, nos dicen que pasamos una abrumadora mayoría de nuestro tiempo en piloto automático, llevando a cabo nuestras formas habituales de conducta sin ningún tipo de reflexión consciente. Cuando somos capaces de autoconsciencia, suele ser durante periodos breves de tiempo: la «ventana de consciencia» durante la cual podemos articular un pensamiento o resolver un problema tiende a abrirse, de promedio, durante siete segundos.