Automatitzar el treball, simular-ho tot!
Rev Lebaredian és el vicepresident d’Omnivers i Tecnologia de la multinacional Nvidia. Com és de suposar, a Lebaredian l’entusiasmen totes aquelles coses que fan que la resta de persones aixequem una cella en sentir-ne a parlar: robots humanoides, rèpliques de cervells fets amb IA, simulacions a gran escala…
Igor Savin
La simulació i la robòtica sembla que estan al punt de mira de les grans corporacions tecnològiques i algunes administracions públiques. Quan parlem de simulacions ens referim a la rèplica de sistemes complexos per preveure els canvis que s’hi poden produir quan s’introdueixen o s’alteren determinades variables. No és res nou, en el camp de l’astronomia, les simulacions permeten reproduir l’evolució dels objectes i esdeveniments espacials; en medicina, s’han arribat a simular òrgans per poder observar l’impacte de determinats tractaments o cirurgies.
Ara, però, s’està buscant simular models amb un grau enorme de complexitat i detall, fent ús de la IA i la supercomputació per optimitzar el recull de dades. Per posar només un exemple, la Unió Europea treballa en el projecte Destination Earth, que ha de permetre crear un bessó digital del planeta Terra, fet que permetria ‘modelar, monitoritzar i simular fenòmens naturals, perills i les activitats humanes relacionades’.
Lebaredian, en una entrevista recent per Radiance Fields, apunta que la simulació és també una manera de solucionar el problema de l’accés limitat a les dades. Segons el directiu, la informació disponible a internet (webs, documents, imatges, vídeos, etc.) és finita, i la IA està arribant ja a aquests límits. ‘Per continuar avançant amb la IA, necessitem una font renovable de dades. És aquí on entra la simulació. Si pots replicar les regles del món dins d’un ordinador, has creat un motor de dades renovable’.
En la mateixa entrevista, Lebardian exposa el vincle entre la simulació i la robòtica:
Pren, per exemple, una fàbrica que ja existeix […]. Vols introduir-hi robots per automatitzar processos. Estàs invertint molts diners i vols tenir la seguretat que funcionaran de manera eficient. Però, a mesura que la fàbrica evoluciona —nous productes, nous fluxos de treball— caldrà modificar la seva configuració. L’única manera intel·ligent de fer-ho és mitjançant la simulació.
Seguint aquest fil de pensament, a curt termini ens podem imaginar la robotització de les tasques més perilloses o pesades, alliberant als treballadors d’aquestes (i enviant-los a l’atur, en el marc del sistema actual). A la llarga, podríem aspirar a l’automatització d’una bona part del treball, possibilitant que les persones es dediquin a tasques de planificació: decidir què volem produir i com volem fer-ho, amb el suport de les simulacions per preveure les conseqüències de les decisions preses.
Segurament, els empresaris més tecnooptimistes estan entusiasmats amb la idea de substituir treballadors que tenen la mania de voler cobrar i descansar per màquines humanoides dòcils i eficients, dirigides per un CEO que fa anar simulacions amunt i avall per veure quin escenari maximitza els beneficis de l’empresa.
Aquest és, sens dubte, un futur possible (potser el més probable), però de tot això en surten algunes preguntes interessants:
Si ens podem desfer de bona part del treball humà, i si a través de la simulació podem tenir una visió detallada de l’impacte de les decisions econòmiques en les societats i el planeta, per què hauríem de deixar l'economia en mans d'uns pocs capitalistes que només prenen decisions d’acord amb els seus interessos?
Si podem tenir una informació detallada de tot el sistema econòmic, per què hauríem de mantenir un sistema basat en les lleis ‘cegues’ de l’oferta i la demanda?
Si podem automatitzar el treball, per què això hauria de condemnar a l’atur a milions de persones quan podria suposar una reducció radical de la jornada laboral?
Tenint en compte el gran impacte ambiental del desenvolupament tecnològic: som capaços de gestionar adequadament les innovacions o només podem triar el camí del rebuig total o de l’acceptació acrítica?
Amb aquestes preguntes el cap, apareix l’oportunitat. Pensar en la robòtica i la simulació (i algunes coses més) com eines per planificar de manera democràtica el rumb de l’economia i la producció i cercar l’equilibri entre el benestar de la gent i la sostenibilitat ambiental. Aquesta aspiració d’una gestió racional de l’economia no és nova, ni de bon tros, però cada vegada sembla menys una reivindicació naïf de justícia i es revela més com una qüestió d’eficiència i sentit comú. Les mateixes innovacions tècniques sorgides de les entranyes del capitalisme poden ser la pala que l’enterrin, si el moviment popular és capaç de construir un discurs adequat al seu voltant i reapropiar-se de la màquina.