Machina Communis

Començar a generar espais de ‘vida comunista’ hauria de ser una prioritat estratègica del moviment revolucionari actual. La lluita política, cultural i la tasca sindical són elements clàssics en l’articulació d’aquest, però la transformació econòmica queda sempre supeditada a una hipotètica etapa postrevolucionària, atorgant al capitalisme el privilegi de ser, ara i aquí, l’únic model econòmic realment existent.

Elaboració pròpia amb ComfyUI

Tot el moviment socialista queda limitat per aquest fet. Els seus discursos i treballadíssims documents teòrics són paraules buides per a la majoria de la classe treballadora, que no troba enlloc cap evidència que anar més enllà del capitalisme sigui un escenari plausible. Em sembla que ningú amb voluntat honesta d’avançar en la transformació profunda de la societat hauria de passar per alt aquesta qüestió.

Afortunadament, estem experimentant un moment dolç de debat i reformulació del camp teòric socialista, i especialment el que s’emmarca en les tesis marxistes. En aquest sentit, m’agradaria centrar-me en el concepte i la proposta del ‘comunisme de risc’ (Venture Communism), formulada per Dmitri Kleiner el 2005 i exposada en aquest article d’Ian Wright que el col·lectiu Cibcom ha traduït al castellà.

En els següents paràgrafs procuraré conceptualitzar aquesta idea i fer algunes propostes inicials de desplegament.

El ‘comunisme de risc’: cap a la riquesa col·lectiva

Per entomar el concepte de ‘comunisme de risc’ en primer lloc, hem de parlar del capitalisme de risc. Per a fundar qualsevol empresa productiva, explica Wright, és necessari comptar amb els recursos per sostenir el negoci fins que aquest sigui rendible. Una de les principals maneres d’aconseguir aquest capital inicial és a través del capital de risc. Els fons de risc inverteixen en noves empreses que, hipotèticament, tenen bones perspectives de futur.

En poques paraules, Wright defineix el capital de risc com aquell que ‘finança el creixement de noves empreses o en etapes inicials a canvi de capital social, on el capital social és una part de la propietat de l’empresa’.

El capital de risc és, per tant, un element essencial per iniciar un nou cicle productiu, un nou cicle capital-diners, en paraules de Marx, que és el nucli central de l’acumulació capitalista.

Hem trobat, per tant, una clau de la reproducció del capital i del model empresarial capitalista. El capitalista de risc, com s’ha mencionat, no està interessat a proporcionar el capital inicial en forma de préstec (que pot ser retornat i no ofereix a l’inversor cap dret sobre la propietat de l’empresa) sinó a canvi d’una part de la propietat de l’empresa, que li ofereix el dret a comptar amb una part proporcional dels beneficis d’aquesta. En altres paraules, l’inversor de risc cerca la propietat dels mitjans de producció per obtenir beneficis del treball aliè.

Aquest és, per tant, un model molt dinàmic de reproducció de les relacions capitalistes, que fomenta l’expansió de noves idees, productes i iniciatives, però ho fa sota el marc de l’explotació capitalista. Llavors, és possible incorporar aquest dinamisme en un model basat en la propietat col·lectiva dels treballadors?

D’aquesta pregunta sorgeix el ‘comunisme de risc’, un model que es basa en dues institucions fonamentals: en un primer nivell trobem la cooperativa de treballadors, una empresa que és propietat col·lectiva de tots els treballadors associats. La importància de l’empresa cooperativa ideal, en el cas que ens ocupa, és la següent; mentre que els propietaris d’una empresa capitalista s’apropien dels beneficis generats pel treball, independentment de si han participat o no en el procés productiu, en la cooperativa són els treballadors els que s’apropien dels beneficis del seu treball, que es distribueixen segons els acords democràtics preestablerts.

La segona institució clau del model presentat per Kleiner i Wright és la comuna de risc. Wright la defineix com ‘una federació democràtica de cooperatives de treballadors i els seus membres’. Però aquesta federació té unes característiques que la fan molt interessant: 1) Tots els actius productius de les cooperatives de treballadors són propietat de la comuna. 2) Tots els treballadors de les cooperatives són membres de la comuna de risc, i compten amb una participació igual d’aquesta. Com que no es poden acumular participacions, la propietat de la comuna és distribuïda de forma igualitària entre els seus membres.

Per altra banda, la comuna de risc desenvolupa les següents funcions fonamentals: 1) La comuna exerceix la gestió col·lectiva dels actius productius. És a dir, realitza activitats com adquirir propietats o proporcionar maquinària o equipaments a les cooperatives. 2) Planifica democràticament els seus objectius econòmics, les inversions estratègiques i la consolidació i expansió de les cooperatives que en formen part.

L’estructura i les funcions de la comuna de risc queden recollides de forma més detallada en el quadre següent (extret de l’article de Wright):

Ian Wright

Per mostrar un exemple, podem imaginar una comuna de risc formada per dues cooperatives: una empresa d’instal·lació de panells solars i una botiga de roba esportiva. Cada una d’elles té 10 treballadors. Tots els treballadors tenen una participació igualitària en la comuna i, per tant, són copropietaris de totes les màquines, locals, terrenys, vehicles, etc. dels quals disposa la comuna. Els treballadors decideixen de manera democràtica com es distribueixen aquests recursos d’acord amb les necessitats de les cooperatives, quins nous actius productius cal adquirir i quines noves cooperatives poden incorporar-se a la comuna.

Aquest últim és un punt important. Imaginem ara que hi ha una nova empresa que vol produir aplicacions. Pica a la porta dels capitalistes de risc per obtenir finançament. Els capitalistes de risc ofereixen recursos a aquesta empresa a canvi de capital social (és a dir, a canvi d’una part de la propietat de l’empresa i dels beneficis que pugui generar en un futur). Aquesta proposta no acaba de convèncer als impulsors del projecte, i proven de buscar recursos a la comuna de risc.

La comuna de risc analitza el projecte i de manera democràtica (amb la participació dels 20 treballadors que en formen part) decideixen finançar aquest nou projecte. La comuna s’encarregarà d’adquirir tots els actius que necessiti l’empresa per produir aplicacions i els hi cedirà a canvi d’un lloguer. És a dir, els mitjans de producció són propietat col·lectiva de la comuna, però la cooperativa segueix sent propietat exclusiva dels seus treballadors. És a dir, la comuna proporciona allò necessari per produir, però els beneficis nets generats per cada cooperativa es distribueixen íntegrament entre els seus treballadors.

En paraules de Wright, això significa que amb el comunisme de risc ‘comença un nou tipus de cicle capital-diners, que reprodueix la propietat comunal del capital i el dret dels treballadors a retenir completament el producte del seu treball’.

Experimentació socialista i zones econòmiques especials

Tots els intents de construir una economia postcapitalista han fracassat. Els motius d’aquesta desfeta són complexos, però tenen un punt en comú: l’aliança del món capitalista per lliurar una guerra fins a les últimes conseqüències contra tota forma de comunisme. Totes les armes polítiques, econòmiques, judicials i militars s’han girat contra qualsevol moviment que plantegés la transformació revolucionària de la societat.

Però també és cert molts dels moviments revolucionaris que han reeixit ho han fet, no només a través de difondre consignes polítiques, sinó també mostrant la seva capacitat de construir una vida diferent: des de l’impuls del cooperativisme per part dels sòviets a principis del segle XX, fins a les comunes organitzades pel Partit Comunista de la Xina durant la guerra civil, passant pel projecte Cybersyn del govern d’Allende a Xile.

Són altres temps i no hem de plantejar les coses des d’una visió romàntica del passat, però tampoc abandonar d’allò que pot contribuir a demostrar que una vida millor per a la majoria de les persones és possible. En aquest sentit, em sembla interessant la idea de crear un camp d’experimentació socialista; una xarxa de ‘zones econòmiques especials’ que actuïn de manera dialèctica amb el mercat. No es tracta de generar una bombolla, sinó un moviment econòmic transformador i expansiu, que interpel·li als treballadors i posi en dubte l’eficiència de l’economia capitalista.

No partim de zero, a Catalunya el moviment cooperativista és encara important, i està sovint articulat a través de federacions que ja han incorporat en certa manera dinàmiques de compartició i adquisició de recursos comuns. La constitució de comunes de risc experimentals podria ser un pas qualitatiu important per a la consolidació i expansió del model cooperativista, dotant-lo d’una major visió estratègica, capacitat de planificació i integrant-lo en un moviment polític més ampli, encarat no només a ‘produir diferent’, sinó a qüestionar el model productiu en conjunt i a proposar una alternativa real.

Per altra banda, el desenvolupament d’espais de coordinació general d’aquestes zones econòmiques especials establiria una nova capa de planificació, en la qual caldria tenir una visió general de l’entrada i sortida de recursos i establir col·lectivament els objectius de producció de la xarxa. Desenvolupar bessons urbans digitals per simular diversos escenaris econòmics, generar una matriu d’inputs-outputs dels recursos de les comunes de risc, utilitzar plataformes digitals per impulsar debats i votacions dels membres de les cooperatives, etc. Experimentar, en definitiva, sense prejudicis, oberts a les proves i als canvis. Cal explorar totes les fonts de recursos disponibles i posar-les al servei de la innovació socialista. Arribar on el capital no pot, planificar i oferir millors serveis i productes, desenvolupament tecnològic, energia eficient i sostenible, etc. Tocar les parets de les lleis que blinden la lliure competència i, arribats en aquest punt, denunciar que són un impediment per l’avenç social. En resum, demostrar que mentre el capitalisme agonitza, una nova economia pot brotar amb força.