Ɐmagazín

—Francesc Miró

Una vegada un amic em va donar una lliçó. Érem en una terrassa fent una cervesa quan va passar pel costat la dona que aleshores cuidava la meua àvia. Duia quatre bosses de la compra, caminava amb dificultat i se la veia estressada i cansada. Amb un gest li vaig dir al meu amic que m'esperara allà, que tornava en un bot. Vaig acompanyar aquella dona fins a sa casa, duent-li les bosses de la compra. I quan vaig tornar, satisfet pel gest, li vaig dir a l'amic que esperava al bar: «Has vist la bona persona que soc?». Aleshores ell va contestar: «Si has hagut de dir que eres bona persona per haver fet el que acabes de fer, no eres tan bona persona com penses». I tenia raó! Perquè jo pensava que el fet d'haver ajudat una senyora amb la compra mereixia el compliment d'algú, quan tan sols havia fet el que faria qualsevol persona empàtica i amable. El gest no generava cap deute, ni tan sols reputacional, perquè el gest és el que hauria de ser norma.

—Francesc Miró

És simple, però evita moltes situacions violentes. Si el que has de dir, la persona ho pot solucionar en els pròxims quinze segons des que emets el comentari, fes-ho amb confiança i tacte. Per exemple: si té una molla de pa a la cara, o un pèl de gat al jersei. Si la persona a qui fas el comentari no pot fer res per canviar el que li assenyales, l'únic que aconseguiràs és fer sentir mal a aquesta persona. No t'agrada el seu nou cabell? Calles. Penses que els pantalons que duu no l'afavoreixen? Calles. Tindre una relació, del tipus que siga, no et dona dret a opinar sobre el cos o la roba dels altres, si no és una opinió buscada o demanada.

—Francesc Miró

Hem de posar, totes i tots junts, la vida en el centre. Però, de què parlem quan parlem de posar la vida en el centre? D'un concepte tan senzill com complex de dur a terme. Parlem del fet que tot allò que fem individualment i col·lectiva, també la nostra activitat econòmica i professional, tinga com a motor principal garantir una vida que valga la pena de ser viscuda. No l'èxit econòmic, no el reconeixement, no el desenvolupament infinit, no un projecte ascendent de progrés, sinó una vida digna en tots els àmbits.

—Ramón Nogueras

Muchas veces el mundo es un lugar extraño y aleatorio, donde pasan cosas que no podemos entender y en las que no podemos influir. Las teorías de la conspiración nos dan una sensación de control y nos pueden servir para aliviar la ansiedad debida a la incertidumbre. Asimismo, las conspiraciones te hacen sentir parte de la gente lista, de la gente que sabe, no como el resto de las masas aborregadas que no ven más allá de la superficie. Y te sientes así, aunque en realidad seas un matao, más tonto que echarle de comer alpiste a los aviones. Porque reduces la disonancia entre cómo debería ser el mundo y cómo es.

—Rob Riemen

Segons Maquiavel, l'imperi romà —que per a ell era un exemple de civilització— no va caure pels bàrbars que venien de l'exterior, sinó que el problema era a dins. Els nostres bàrbars són les elits polítiques, mediàtiques o financeres, que només es preocupen dels seus interessos. La resta de la societat no els importa. I per això, afegia Maquiavel, són corruptes, tot està corromput. El pensador va dir que no es pot combatre la corrupció amb més lleis perquè les lleis també es corrompran. La seva conclusió fou que calia que totes les organitzacions que formaven part del pilar de la societat tornessin al seu primer principi. Que la política tornés a estar al servei de la gent i no del seu partit, que els mitjans no estiguessin sotmesos als interessos del capital privat, que les universitats no servissin a un model de negoci sinó a la divulgació de les humanitats… El feixisme sempre ha guanyat poder amb la covardia i la traïció de les elits.

—José Luis Sampedro

Nosotros, desde nuestro eurocentrismo, nos creemos superiores. […] Recuerdo un día en que un conferenciante africano hablaba de la poligamia. Según decía, pese a estar ya abolida en muchos países africanos, las autoridades hacen la vista gorda porque siendo una costumbre tan arraigada, el partido que la persiguiera severamente perdería las elecciones. Ante las sonrisas malévolas del auditorio, se detuvo y mirándonos fijamente dijo: «Ya sé, a ustedes aquí, en la cultura occidental les parecemos incivilizados, pero en nuestra cultura lo que parece incivilizado es abandonar a los mayores, algo que ustedes hacen». Y, claro, cesaron las risitas.

—M. Antònia Massanet

Si la dona es fa, si des de Beauvoir diem que és una construcció sociocultural (que no es neix dona, sinó que s'arriba a ser-ho), no un essencialisme o una cosa que es doni com a natural, com no s'han de poder construir també les persones trans? Si performem el gènere, com no ha de ser performàtica una persona trans? La seva pot no ser una existència fàcil però tenen el dret de viure-la en llibertat i respecte i fer de la seva una vida viable, que valgui la pena de ser gaudida i viscuda amb dignitat.

—[popular]

Quan era jove, en Nasreddín travessava cada dia la frontera amb les alforges de l'ase ben carregades de palla. Es dedicava al contraban, i quan arribava a la duana, la primera cosa que feia era confessar-ho:

—Em dic Nasreddín i soc contrabandista.

Els guàrdies l'escorcollaven una vegada i una altra. Li comprovaven la roba que duia posada i la càrrega: li enfonsaven la baioneta a la palla i, fins i tot, havien arribat a cremar-la per veure si hi portava alguna cosa amagada. Però mai no hi trobaven res.

Entretant, la riquesa d'en Nasreddín no parava d'augmentar. Quan a la fi es va convertir en mul·là, el van destinar a un poblet allunyat i va abandonar per sempre més el contraban.

Un dia, en aquell lloc remot va trobar un dels duaners de la seva joventut. L'home no va poder resistir la temptació de preguntar-li:

—Ara m'ho pots dir, Nasreddín: què passaves de contraban que mai no ho vam poder descobrir? —Ases —va respondre.

—Javier Marías

Sí, todos somos remedos de gente que casi nunca hemos conocido, gente que no se acercó o pasó de largo en la vida de quienes ahora queremos, o que sí se detuvo pero se cansó al cabo del tiempo y desapareció, sin dejar rastro o sólo la polvareda de sus pies huyendo, o que se les murió a esos que amamos causándoles mortal herida que casi siempre acaba cerrándose. No podemos pretender ser los primeros, o los preferidos, sólo somos lo que está disponible, los restos, las sobras, los supervivientes, los que van quedando, los saldos, y es con eso poco noble con lo que se erigen los más grandes amores y se fundan las mejores familias, de eso provenimos todos, producto de la casualidad y el conformismo, de los descartes y las timideces y los fracasos ajenos, y aun así daríamos cualquier cosa por seguir junto a quien rescatamos un día de un desván o una almoneda, o nos tocó en suerte a los naipes o nos recogió de los desperdicios; inverosímilmente logramos convencernos de nuestros azarosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano.

—JMa Uyà

La vida pesa. Existir cansa. L'existència es pot fer insuportable. La tecnologia ens vol alliberar d'aquest pes i d'aquest cansament, i ens vol distreure de la insuportabilitat. El maquinisme ha produït, inversament, la pressa, el desfici, el no tenir temps. Les societats antigues eren lentes, i si eren feixugues i austeres físicament, potser no ho eren psíquicament. Els moderns semblem lleugers en el nostre moviment diari, però és una lleugeresa desficiosa, car cal «fer» alguna cosa. En l'horitzó del modern hi ha l'avorriment, el tedi. Així, doncs, ens «distraiem» contínuament. Creem la «societat de l'oci», però no és oci, és la continuació del treball dins l'organització econòmica, i per tant consumista, de l'oci. Tant és així, que l'oci «cansa» molt. Els individus tornen cansats de les vacances, i tornen cansats del cap de setmana.