Una porta és un lloc de pas, només recomanable restar-hi en cas de terratrèmol (en cas d'esfondrament, cauen els sostres). No obstant això, ha estat dissenyada per estar tancada. Una porta sempre oberta no porta enlloc.

Estos son mis principios, pero si me lo envuelves de regalo, los cambio.

He tornat a casa, sa i estalvi, per adonar-me que havia oblidat baixar també els envasos. Ho sento, però avui prefereixo quedar-me fent de Diògenes a casa.

Quan hagi passat prou temps perquè l'humanitat esdevingui una història del passat, del nus de fusta amagat al costat de la màquina sortirà un senyal perquè tot comenci de nou, ja sense nosaltres. La natura foragitada reconquerirà el seu espai. I serà un món millor.

Les notes tenen color, les pinzellades se senten. El blanc és el silenci que va quedant enrere. El músic s'enfila pels camins de les melodies i la pintora ens fa el mapa que hem de seguir per arribar a començar de nou, on so i imatge siguin una única cosa compartida. No existeixen les arts perfectes, individuals, aïllades de tota la resta, sense res que ens lligui a la terra mentre volem. Aquí tot es barreja en un únic món de sensacions amb la seva pròpia topografia. I mentre les melodies acolorides ens fan veure la música i escoltar les figures, sentim un pessigolleig dins nostre perquè també ens estan acariciant l'esperit.

M'agradaria entendre què li passa pel cap a un piròman per fer el que fa, però si miréssim dins del seu cervell potser només trobaríem fum. Potser foc i destrucció li sembla un bon lema, però només ho és aplicat al capitalisme o el feixisme (que són ben bé sinònims) i en sentit figurat. Cremar un bosc és una autolesió delictiva, una contribució impúdica a l'entropia i una aberració sense parangó. És ensorrar casa teva i arrossegar els teus veïns. En fi, no segueixo que m'encenc.

PD: Tan poc natural és calar foc a un bosc com netejar-lo.

Llavors s'abandonen els castells i es passa a viure fora muralles, amb l'única seguretat que pugui venir de portar-se bé amb els veïns, col·laborant en lloc de bel·ligerant.

Ens podem protegir de les inseguretats, però no les podem vèncer. Però si les acceptem, potser ja no calgui protegir-se.

Les muntanyes estan al seu lloc perquè hi han nascut. Es deixen trepitjar perquè són de tarannà petri i no els hi fem ni pessigolles. Però tenen ànima, els pobles primitius ho sabien. Per aquest motiu sempre estan atentes, escoltant-nos i recollint tots els problemes que portem a la motxilla, per quedar-se'ls; aquest és el motiu perquè sempre ens sentim alleujats en iniciar la baixada. I d'aquests problemes en fan una nova pedra per a la seva tartera.

La importància de les muntanyes no està en allò que ens donen, sinó en ho que ens treuen.

Ara bé, com es pot ficar una muntanya en una butxaca? o, fins i tot, com es pot pretendre emportar-se-la? Sembla talment un fet religiós, com el cos de crist en una hòstia consagrada. I aquí rau la màgia: Ficarem la mà a la butxaca i res trobarem, perquè res importa si parlem de muntanyes.

Las urracas, ese animal que difícilmente veremos atropellado pero que se aprovecha de todos los atropellamientos que hemos hecho. Me pido ser padrino de alguno de los huevos engendrados en el pórtico de señales mientras yo pasaba por debajo. Y, por pedir, me gustaría que mi ahijade viniese a posarse en mi hombro, cual pirata del caribe, y pasease conmigo por las calles del pueblo.

—Anda, ¿y esa urraca que llevas en el hombro? —Es mi ahijade de la autovía. Yo le atropello bichos y ella se me los come. —Qué asco. —Eso es porque no eres urraca [aunque lo parezcas].

La vida nos manda señales y otras especies las aprovechan para fornicar. Bienaventuradas las urracas.

Evidentment, hi ha gent que no se sap conduir per la vida. Només tenen clar on volen arribar i posen tots els mitjans per aconseguir-ho, sense parar-se a pensar en les conseqüències de les seves decisions. Just do it. Aquest comportament agosarat potser permeti assolir elevades posicions de poder dins del capitalisme, però a nivell de carrer l'únic que pot provocar és haver de descansar per sempre més per sota d'aquest nivell.