De què em serveix saber que han mort nosequi a noseon? Una altra cosa són els genocidis, que han de quedar palesos. Però parlo dels successos com a tals, ben bé individuals, que també són notícia i, precisament, una part important d'elles. Notícies dolentes per destacar allò de dolent que té aquest món. I les coses bones? Aquestes no són notícia. Per què? Perquè es dona per fet que tot és bo i només cal destacar allò dolent pel seu caràcter excepcional? O perquè no passen coses bones i no hi ha res a dir? Tot això ve a raó que he decidit no llegir més les notícies digitals, com fins ara feia, i treure'm així el soroll insidiós de les dolenteries. Crec que les coses realment importants ja les sabré per altres vies (de Mastodon me'n refio, per exemple). D'aquesta manera tindré encara més temps per a les coses bones de la vida.
He portat el cotxe a un túnel de rentat cent per cent natural: l'he passejat sota la pluja. Havia d'anar a buscar un llibre a la biblioteca, el del meu setè club de lectura, que tot just estreno. En arribar tenia a tocar el cel gris i feixuc descarregant, amb llamps i trons. He fet les gestions i he sortit a caçar tempestes, com qui caça gamusins, tornados o qualsevol cosa que es bellugui. I m'hi he ficat de ple, creuant els dits perquè no caigués pedra (no n'ha caigut) i vigilant de no trobar-me cap sorpresa desagradable a la carretera (no n'he trobat). Ara tinc un cotxe que sembla nou i un nou club de lectura que és un Refugi de Lletres (així es diu).
Ja cal arrambar-se tant per avançar? Un cotxe ha fet saltar la meva alarma d'anticol·lisió per com ha passat d'arrambat i tornat a entrar al carril davant meu després d'avançar-me a l'autovia, que pensava que em tocaria. Fins i tot he tocat el clàxon, que aquest sí que seria un cas de tocar-ho per evitar un accident, tot i que realment ho he fet per fer-li prendre consciència de què estava passant. Per cert, un cop passada una situació com aquesta, la sensació que em queda no és de ràbia, sinó d'impotència, com si algú hagués fet un abús de poder sobre mi, especialment quan el cotxe que ho fa és voluminós en quant a potent i ostentós. Però tornant al cas d'avui, aquest cotxe era un mixt bastant vell i atrotinat. Llavors només em queda pensar que era algú que anava molt cansat, prou com per no dominar del tot el vehicle, i amb pressa per arribar a casa per descansar. En qualsevol cas li diria «que corri el aire entre nosaltres, no tu, poca-solta».
Una porta amb un cartell de mantenir tancada posat pel costat de fora i que, per tant, no es veu quan està oberta perquè queda contra la paret. La gent fa coses i sovint no les pensa, es queda només amb que ha fet la cosa que sigui que havia de fer, sense importar que aquesta hagi estat cosa ben feta. La ment reposa i el cos descansa. Un assumpte menys del que ocupar-se. Y a otra cosa, mariposa. De totes maneres, també hi ha lògiques totalment il·lògiques i potser la persona que ha enganxat el cartell ha pensat que enlloc estaria millor que on l'ha posat, que havia d'anar per fora i no per dintre, perquè vés a saber per què.
Una porta és un lloc de pas, només recomanable restar-hi en cas de terratrèmol (en cas d'esfondrament, cauen els sostres). No obstant això, ha estat dissenyada per estar tancada. Una porta sempre oberta no porta enlloc.
Mi móvil tiene casi siete años y cada vez menos movilidad. Todo le cuesta: abrir, cerrar, mostrar, enviar, recibir, actualizar, reproducir y un largo etcétera. De momento, todas las aplicaciones funcionan porque aún es capaz de soportar el sistema operativo actual, aunque ya se oyen tambores que para el próximo cambio de versión no podrá. Entonces comenzarán a fenecer poco a poco algunas aplicaciones que, sin las debidas actualizaciones, cada vez me alejarán más de la experiencia plena que la tecnología me brindaría si me añado al flujo de lo actual y adquiero el último modelo. Menuda tontería. No debería olvidarme que lo que tengo es un teléfono con cosas, pero sigue siendo un teléfono y lo seguirá siendo. Que me falten cosas, mientras no sean cosas básicas, que de éstas hay muy pocas, no tiene por qué ser un problema.
Estos son mis principios, pero si me lo envuelves de regalo, los cambio.
Surto a treure la brossa orgànica i haig de buscar l'ombra per arribar al contenidor més proper, a poc més de cent metres del portal de casa. El sol té ganes de brega avui i no ha estat bona idea aventurar-se per fora tot just després de la becaina. Però ja no hi ha remei i el contenidor m'espera per recollir allò que no vull que lixiviï a casa. Fa calor, molta calor. El contenidor està a ple sol, a l'altra banda del carrer i, per tant, haig de creuar el riu d'asfalt, trepitjar la vorera roent, obrir la tapa cremant, deixar anar la bossa i tornar ràpid al costat fosc (suposo que Darth Vader tenia algun sistema de refrigeració al casc perquè no li bullissin les idees) abans no deixi anar també la vida. Agafo aire, agafo embranzida i ho faig tot més ràpid que la velocitat de la llum, que és la portadora de la calor.
He tornat a casa, sa i estalvi, per adonar-me que havia oblidat baixar també els envasos. Ho sento, però avui prefereixo quedar-me fent de Diògenes a casa.
La fusta dels palets sovint té nusos i aquests nusos de vegades es desprenen i te'ls trobes passejant per la fàbrica, amagats al costat de qualsevol màquina. Semblen esperar el moment de recuperar per a la natura tot allò d'artificial que l'ésser humà ha creat. A més, acostumen a ser de color fosc, com l'òxid, un altre aliat per a la destrucció o, millor dit, restitució dels ferros a l'entorn. Els plàstics potser són més difícils de digerir, però la vegetació ja sap bé com amagar-los de la vista.
Quan hagi passat prou temps perquè l'humanitat esdevingui una història del passat, del nus de fusta amagat al costat de la màquina sortirà un senyal perquè tot comenci de nou, ja sense nosaltres. La natura foragitada reconquerirà el seu espai. I serà un món millor.
Concert de piano i pintura en viu “De 1548 a l'actualitat: viatge musical a la casa pairal de Cal Puigjaner”, a les deu de la nit. El petit escenari és a punt: un llenç blanc al costat d'una taula baixa amb pots i estris de pintura i un piano electrònic nord stage 4. La nit s'acosta mentre tothom espera que comenci aquest esdeveniment que combina so i imatge d'una manera diferent.
Les notes tenen color, les pinzellades se senten. El blanc és el silenci que va quedant enrere. El músic s'enfila pels camins de les melodies i la pintora ens fa el mapa que hem de seguir per arribar a començar de nou, on so i imatge siguin una única cosa compartida. No existeixen les arts perfectes, individuals, aïllades de tota la resta, sense res que ens lligui a la terra mentre volem. Aquí tot es barreja en un únic món de sensacions amb la seva pròpia topografia. I mentre les melodies acolorides ens fan veure la música i escoltar les figures, sentim un pessigolleig dins nostre perquè també ens estan acariciant l'esperit.
Ahir per la tarda va haver una estona llarga que no es veia Montserrat pel fum de l'incendi de l'Anoia. La Verge fumada, tornant-se encara més negra per la irresponsabilitat humana, que mossega la mà que li dóna de menjar. No ens mereixem habitar aquest planeta i, de fet, sembla que no fóssim d'aquí, que hi estiguéssim de vacances: uns passatgers al creuer espacial Terra. Però la veritat és que som tripulació i hem de treballar aquesta terra per tenir el dret de trepitjar-la.
M'agradaria entendre què li passa pel cap a un piròman per fer el que fa, però si miréssim dins del seu cervell potser només trobaríem fum. Potser foc i destrucció li sembla un bon lema, però només ho és aplicat al capitalisme o el feixisme (que són ben bé sinònims) i en sentit figurat. Cremar un bosc és una autolesió delictiva, una contribució impúdica a l'entropia i una aberració sense parangó. És ensorrar casa teva i arrossegar els teus veïns. En fi, no segueixo que m'encenc.
PD: Tan poc natural és calar foc a un bosc com netejar-lo.
Un senyor feudal construeix un castell amb murs ben alts per protegir-se d'altres senyors feudals. Se sent segur i així resisteix. Però llavors apareix l'artilleria i, el seu castell, que havia estat segur fins al moment, es torna vulnerable. Li afegeix torres amb un nou disseny pensades per aguantar els embats dels projectils. I torna a sentir-se segur i segueix resistint. Però llavors inventen projectils encara més potents, capaços de destrossar un mur de cinc metres d'ample. I ja hi tornem a ser, amb inseguretat i indefens. Es poden fer adaptacions en el disseny del castell, però ja res tornarà a ser igual, perquè la pedra ha estat vençuda i cap fortificació permetrà resistir els embats dels altres senyors, que ja no són feudals però es comporten com si ho fossin.
Llavors s'abandonen els castells i es passa a viure fora muralles, amb l'única seguretat que pugui venir de portar-se bé amb els veïns, col·laborant en lloc de bel·ligerant.
Ens podem protegir de les inseguretats, però no les podem vèncer. Però si les acceptem, potser ja no calgui protegir-se.