Em diu la meva parella que torna d'Andorra amb el Montmalús a la butxaca. Seria just el contrari de fer un desert d'un gra de sorra, però igualment d'increïble.
Les muntanyes estan al seu lloc perquè hi han nascut. Es deixen trepitjar perquè són de tarannà petri i no els hi fem ni pessigolles. Però tenen ànima, els pobles primitius ho sabien. Per aquest motiu sempre estan atentes, escoltant-nos i recollint tots els problemes que portem a la motxilla, per quedar-se'ls; aquest és el motiu perquè sempre ens sentim alleujats en iniciar la baixada. I d'aquests problemes en fan una nova pedra per a la seva tartera.
La importància de les muntanyes no està en allò que ens donen, sinó en ho que ens treuen.
Ara bé, com es pot ficar una muntanya en una butxaca? o, fins i tot, com es pot pretendre emportar-se-la? Sembla talment un fet religiós, com el cos de crist en una hòstia consagrada. I aquí rau la màgia: Ficarem la mà a la butxaca i res trobarem, perquè res importa si parlem de muntanyes.
Dos urracas se lo montaban encima de un pórtico de señales de la autovía, mientras los vehículos pasábamos por debajo. Cuánta indecencia animal en un lugar tan civilizado como es el lugar por el que circulan los humanos, tan respetuosos los unos con los otros y conscientes de sus maniobras con respecto a los congéneres que comparten la misma vía.
Las urracas, ese animal que difícilmente veremos atropellado pero que se aprovecha de todos los atropellamientos que hemos hecho. Me pido ser padrino de alguno de los huevos engendrados en el pórtico de señales mientras yo pasaba por debajo. Y, por pedir, me gustaría que mi ahijade viniese a posarse en mi hombro, cual pirata del caribe, y pasease conmigo por las calles del pueblo.
—Anda, ¿y esa urraca que llevas en el hombro?
—Es mi ahijade de la autovía. Yo le atropello bichos y ella se me los come.
—Qué asco.
—Eso es porque no eres urraca [aunque lo parezcas].
La vida nos manda señales y otras especies las aprovechan para fornicar. Bienaventuradas las urracas.
M'he creuat un individu per l'autopista amb una bicicleta urbana plegable de rodes petites pedalant pel voral. Anava tot cofoi, amb el cap ben alt (amb casc, per cert), com qui surt a passejar sense pressa. Ahir, a una de les carreteres amb més trànsit dels voltants de Manresa, la meva parella va veure de sobte passar per davant seu un que, amb monopatí elèctric a tota velocitat, va creuar els tres carrils del seu sentit venint de l'altre sentit, travessant per un forat de la línia de New Jersey de formigó que separa ambdós. Tot va quedar en un ensurt per a ella, mentre el fittipaldi continuà el seu camí de perdició sense immutar-se.
Evidentment, hi ha gent que no se sap conduir per la vida. Només tenen clar on volen arribar i posen tots els mitjans per aconseguir-ho, sense parar-se a pensar en les conseqüències de les seves decisions. Just do it. Aquest comportament agosarat potser permeti assolir elevades posicions de poder dins del capitalisme, però a nivell de carrer l'únic que pot provocar és haver de descansar per sempre més per sota d'aquest nivell.
Hi ha coses que m'importen i coses que no. I de les primeres, no totes.
La importància no és intrínseca sinó un valor donat: «donar importància». Res més patètic que donar-se-la un mateix, la importància. Sempre ha de venir de fora.
I la importància també està lligada amb l'interès, perquè allò que ens importa és ho que ens interessa, i allò que no ens interessa és perquè no ens importa. De totes maneres, que ens interessi una cosa sense importància tampoc seria dolent i, fins i tot, potser és un senyal d'humanitat. Però aquí hi ha amagada una tautologia, perquè a qui l'interessa, allò serà important, però pels altres potser no. En resum, és l'interès el qui genera la importància.
I a qui l'interessa tot, tot l'importa? Doncs per què no? Viure sense cap interès i sense que res ens importi no és viure. En canvi, interessar-se per tot, perquè tot és important, potser sigui el més semblant a viure la vida plena, a l'aquí i l'ara, en tot moment i per a qualsevol cosa.