La fusta dels palets sovint té nusos i aquests nusos de vegades es desprenen i te'ls trobes passejant per la fàbrica, amagats al costat de qualsevol màquina. Semblen esperar el moment de recuperar per a la natura tot allò d'artificial que l'ésser humà ha creat. A més, acostumen a ser de color fosc, com l'òxid, un altre aliat per a la destrucció o, millor dit, restitució dels ferros a l'entorn. Els plàstics potser són més difícils de digerir, però la vegetació ja sap bé com amagar-los de la vista.
Quan hagi passat prou temps perquè l'humanitat esdevingui una història del passat, del nus de fusta amagat al costat de la màquina sortirà un senyal perquè tot comenci de nou, ja sense nosaltres. La natura foragitada reconquerirà el seu espai. I serà un món millor.
Concert de piano i pintura en viu “De 1548 a l'actualitat: viatge musical a la casa pairal de Cal Puigjaner”, a les deu de la nit. El petit escenari és a punt: un llenç blanc al costat d'una taula baixa amb pots i estris de pintura i un piano electrònic nord stage 4. La nit s'acosta mentre tothom espera que comenci aquest esdeveniment que combina so i imatge d'una manera diferent.
Les notes tenen color, les pinzellades se senten. El blanc és el silenci que va quedant enrere. El músic s'enfila pels camins de les melodies i la pintora ens fa el mapa que hem de seguir per arribar a començar de nou, on so i imatge siguin una única cosa compartida. No existeixen les arts perfectes, individuals, aïllades de tota la resta, sense res que ens lligui a la terra mentre volem. Aquí tot es barreja en un únic món de sensacions amb la seva pròpia topografia. I mentre les melodies acolorides ens fan veure la música i escoltar les figures, sentim un pessigolleig dins nostre perquè també ens estan acariciant l'esperit.
Ahir per la tarda va haver una estona llarga que no es veia Montserrat pel fum de l'incendi de l'Anoia. La Verge fumada, tornant-se encara més negra per la irresponsabilitat humana, que mossega la mà que li dóna de menjar. No ens mereixem habitar aquest planeta i, de fet, sembla que no fóssim d'aquí, que hi estiguéssim de vacances: uns passatgers al creuer espacial Terra. Però la veritat és que som tripulació i hem de treballar aquesta terra per tenir el dret de trepitjar-la.
M'agradaria entendre què li passa pel cap a un piròman per fer el que fa, però si miréssim dins del seu cervell potser només trobaríem fum. Potser foc i destrucció li sembla un bon lema, però només ho és aplicat al capitalisme o el feixisme (que són ben bé sinònims) i en sentit figurat. Cremar un bosc és una autolesió delictiva, una contribució impúdica a l'entropia i una aberració sense parangó. És ensorrar casa teva i arrossegar els teus veïns. En fi, no segueixo que m'encenc.
PD: Tan poc natural és calar foc a un bosc com netejar-lo.
Un senyor feudal construeix un castell amb murs ben alts per protegir-se d'altres senyors feudals. Se sent segur i així resisteix. Però llavors apareix l'artilleria i, el seu castell, que havia estat segur fins al moment, es torna vulnerable. Li afegeix torres amb un nou disseny pensades per aguantar els embats dels projectils. I torna a sentir-se segur i segueix resistint. Però llavors inventen projectils encara més potents, capaços de destrossar un mur de cinc metres d'ample. I ja hi tornem a ser, amb inseguretat i indefens. Es poden fer adaptacions en el disseny del castell, però ja res tornarà a ser igual, perquè la pedra ha estat vençuda i cap fortificació permetrà resistir els embats dels altres senyors, que ja no són feudals però es comporten com si ho fossin.
Llavors s'abandonen els castells i es passa a viure fora muralles, amb l'única seguretat que pugui venir de portar-se bé amb els veïns, col·laborant en lloc de bel·ligerant.
Ens podem protegir de les inseguretats, però no les podem vèncer. Però si les acceptem, potser ja no calgui protegir-se.
Em diu la meva parella que torna d'Andorra amb el Montmalús a la butxaca. Seria just el contrari de fer un desert d'un gra de sorra, però igualment d'increïble.
Les muntanyes estan al seu lloc perquè hi han nascut. Es deixen trepitjar perquè són de tarannà petri i no els hi fem ni pessigolles. Però tenen ànima, els pobles primitius ho sabien. Per aquest motiu sempre estan atentes, escoltant-nos i recollint tots els problemes que portem a la motxilla, per quedar-se'ls; aquest és el motiu perquè sempre ens sentim alleujats en iniciar la baixada. I d'aquests problemes en fan una nova pedra per a la seva tartera.
La importància de les muntanyes no està en allò que ens donen, sinó en ho que ens treuen.
Ara bé, com es pot ficar una muntanya en una butxaca? o, fins i tot, com es pot pretendre emportar-se-la? Sembla talment un fet religiós, com el cos de crist en una hòstia consagrada. I aquí rau la màgia: Ficarem la mà a la butxaca i res trobarem, perquè res importa si parlem de muntanyes.
Dos urracas se lo montaban encima de un pórtico de señales de la autovía, mientras los vehículos pasábamos por debajo. Cuánta indecencia animal en un lugar tan civilizado como es el lugar por el que circulan los humanos, tan respetuosos los unos con los otros y conscientes de sus maniobras con respecto a los congéneres que comparten la misma vía.
Las urracas, ese animal que difícilmente veremos atropellado pero que se aprovecha de todos los atropellamientos que hemos hecho. Me pido ser padrino de alguno de los huevos engendrados en el pórtico de señales mientras yo pasaba por debajo. Y, por pedir, me gustaría que mi ahijade viniese a posarse en mi hombro, cual pirata del caribe, y pasease conmigo por las calles del pueblo.
—Anda, ¿y esa urraca que llevas en el hombro?
—Es mi ahijade de la autovía. Yo le atropello bichos y ella se me los come.
—Qué asco.
—Eso es porque no eres urraca [aunque lo parezcas].
La vida nos manda señales y otras especies las aprovechan para fornicar. Bienaventuradas las urracas.
M'he creuat un individu per l'autopista amb una bicicleta urbana plegable de rodes petites pedalant pel voral. Anava tot cofoi, amb el cap ben alt (amb casc, per cert), com qui surt a passejar sense pressa. Ahir, a una de les carreteres amb més trànsit dels voltants de Manresa, la meva parella va veure de sobte passar per davant seu un que, amb monopatí elèctric a tota velocitat, va creuar els tres carrils del seu sentit venint de l'altre sentit, travessant per un forat de la línia de New Jersey de formigó que separa ambdós. Tot va quedar en un ensurt per a ella, mentre el fittipaldi continuà el seu camí de perdició sense immutar-se.
Evidentment, hi ha gent que no se sap conduir per la vida. Només tenen clar on volen arribar i posen tots els mitjans per aconseguir-ho, sense parar-se a pensar en les conseqüències de les seves decisions. Just do it. Aquest comportament agosarat potser permeti assolir elevades posicions de poder dins del capitalisme, però a nivell de carrer l'únic que pot provocar és haver de descansar per sempre més per sota d'aquest nivell.
Hi ha coses que m'importen i coses que no. I de les primeres, no totes.
La importància no és intrínseca sinó un valor donat: «donar importància». Res més patètic que donar-se-la un mateix, la importància. Sempre ha de venir de fora.
I la importància també està lligada amb l'interès, perquè allò que ens importa és ho que ens interessa, i allò que no ens interessa és perquè no ens importa. De totes maneres, que ens interessi una cosa sense importància tampoc seria dolent i, fins i tot, potser és un senyal d'humanitat. Però aquí hi ha amagada una tautologia, perquè a qui l'interessa, allò serà important, però pels altres potser no. En resum, és l'interès el qui genera la importància.
I a qui l'interessa tot, tot l'importa? Doncs per què no? Viure sense cap interès i sense que res ens importi no és viure. En canvi, interessar-se per tot, perquè tot és important, potser sigui el més semblant a viure la vida plena, a l'aquí i l'ara, en tot moment i per a qualsevol cosa.