Si la dona es fa, si des de Beauvoir diem que és una construcció sociocultural (que no es neix dona, sinó que s'arriba a ser-ho), no un essencialisme o una cosa que es doni com a natural, com no s'han de poder construir també les persones trans? Si performem el gènere, com no ha de ser performàtica una persona trans? La seva pot no ser una existència fàcil però tenen el dret de viure-la en llibertat i respecte i fer de la seva una vida viable, que valgui la pena de ser gaudida i viscuda amb dignitat.
Cal desconstruir l'amor romàntic per substituir-lo per un altre tipus de relació amorosa més igualitària on ningú tingui el paper de salvador o víctima ni hi hagi rols idealitzats que acabin en un sentiment de fracàs en desmuntar-se. […] No existeixen les ànimes bessones, no s'és la mitja taronja de ningú, a cap persona li falta la seva meitat, com tampoc és indispensable l'amor ni tenir parella per realitzar-se plenament. En canvi, sí que l'amor hauria de ser responsable i respectuós, implicar tenir cura de l'altre/a i de les seves emocions i demostrar confiança, a més d'afecte, sigui en la forma que sigui: la de parella heterosexual, homosexual, tríada o grup poliamorós… El que mai hauria d'implicar és el xantatge emocional, la gelosia extrema o la violència sota qualsevol de les seves formes.
El problema és que resulta molt més difícil formular exigències unificadores al voltant d'alternatives positives que al voltant del desmantellament de les solucions opressives existents.
El que necessitem és una interpretació de les estratègies anticapitalistes que evite tant el fals optimisme de les il·lusions com l'incapacitant pessimisme que planteja que la transformació social emancipadora està fora de l'abast estratègic.
Podem tirar endavant amb la tasca de construir un nou món, no sobre les cendres de l'antic, sinó en els intersticis de l'antic. Podem construir el que jo anomene “utopies reals”, fragments de destí emancipador que supera el capitalisme, però dins d'una societat encara dominada pel capitalisme.
Un estudio a gran escala con cerca de veinte mil adultos reveló que dos horas semanales en espacios naturales, ya sean seguidas o repartidas en varios días, son suficientes para mejorar considerablemente los autoinformes sobre salud y bienestar. Más de dos horas apenas incrementaron los beneficios. No obstante, cabe señalar que pasear por la naturaleza solo beneficia a quienes lo hacen motivados; obligar a alguien a visitar el campo no sirve de nada e incluso puede resultar contraproducente.
Les societats primitives creien que les seves ànimes es prolongaven en els rius, en els troncs, en les plantes. Tot tenia ànima. Si talem la selva i embrutem els oceans, estem enterbolint paral·lelament les nostres aigües interiors i la nostra saba verda. La crisi és ecològica, psicològica i, per descomptat, espiritual. Els intents d'alimentar-nos amb menjar bio o de practicar el nudisme a l'aire lliure són provocats pel que Eliade denominava «la nostàlgia de l'Edèn». Anhelem alguna cosa que no sabem què és però sense la qual sentim un buit enorme. L'home de l'Antiguitat vivia convençut de l'existència de forces absolutes, que transcendien la realitat i que es manifestaven en el seu món de manera fugaç però constant. La pèrdua d'aquesta dimensió de la totalitat és un dels grans drames de l'època moderna. On i quan sentim la transcendència ara?
Els internautes del segle XXI tenim molt fàcil accés a la informació sobre qualsevol tema, però ni podem digerir-la —és inabastable—, ni ens transforma, en un sentit profund de la paraula. Més que navegants som surfejadors de superfícies, de clic en clic, sense capacitat per aprofundir en res. Com les Sirenes [de l'Odissea], aquesta mar ingent i regirada ens atreu, ens reté, abrusa els nostres ulls i paralitza els nostres cossos, però no ens deixa seguir el camí de veritat, el nostre, l'humà. El viatge amb majúscules, aquell que ho dota tot de sentit, el que ens fonamenta, el que compleix amb la missió de desplegar el nostre Ésser.
«Res no torna a ser el mateix després de tenir un fill…». Ni després de no tenir-lo, hi afegiria jo. Res és el mateix després de qualsevol decisió a la vida. Tot el que fem porta a un lloc i deixa de dur-te a un altre, i aquesta és la qüestió, també: ser molt conscient de per què fas el que fas, prendre les decisions no perquè és el que toca, sinó perquè és el que vols. Les que qüestionem o tenim una mirada crítica sobre la maternitat, sovint rebem un judici desfavorable, no només per la nostra decisió, sinó pels simples pensaments.
«La diferència entre equitat i igualtat es troba en el fet que amb la igualtat tots obtenen el mateix, i amb l'equitat tots obtenen el que mereixen.» DeRay Mckesson
La diferència entre igualtat de gènere i equitat de gènere és que la primera és una disposició que deriva d'un dret humà, mentre que la segona és una consideració de caràcter ètic amb la qual s'intenta aplicar mesures que corregeixen el desequilibri històric entre els gèneres. Podríem dir que la igualtat de gènere és l'ideal i que l'equitat de gènere són les accions que es duen a terme per garantir el compliment d'aquest dret.
—Et va resultar difícil escalar l'Everest sent una dona?
—Doncs no, el pendent és el mateix i no canvia la inclinació, l'escali un home o una dona. Perquè la natura, l'espai on vivim, per a mi expressat en el seu màxim potencial en una muntanya, ens fa iguals a homes i dones, i no entén de gèneres, no entén de diferències ni distincions; serà igual de dura, complaent, amable o esquerpa amb cadascun dels éssers vius que la trepitgin, i només la determinació, l'audàcia, la perspicàcia o el convenciment personals ens permetran assolir-la; però ella, la muntanya, la natura, no practica la discriminació, aquest «mèrit» és de l'home.
Vine, Sol del matí, i crema la foscor del feixisme imperant. És un treball en què molts ajudarem. Tancada altra vegada la porta que obre camí. Aprenem dels entrebancs prepotents que ens apliquen, caminant amb àgil pas cap a on la llibertat ens espera. Sense papers anem pel món desconegut, a l'esguard d'un futur sense repressió. Destil·lem sucs de vida per sentir-nos millor, sota la parra del bon vi les papallones mirem. Les ombres de la vida, la malaltia i la mort són acompanyades per la llum de l'amor. La numeració dels nous diners provoca desequilibris en els cervells humans. Ens venen les quatre barres com mercaders; la infantesa ens demanarà comptes i llibres per justificar la disbauxa permanent. Treballem amb la cara cap al públic respectuós, car ens surt construir la vivència. Les set ombres són: la vida, la malaltia, la mort, l'amor, l'amistat, la germanor, la infantesa, la traïdoria. Falsedat dins el mercat, la llibertat comprimida per falsos valors. Ens perdem per paisatges plens de fal·làcies morals; el bell paradís trencat dins els miralls urbans. La violència crua ens és mostrada sense paraules amables. Ferits innocents dins escombraries. Caminar i més caminar dins la mateixa ciutat. Els dolors físics massacrats per cops destructius contra la integritat de la persona. El sacrifici voluntari és força permanent. Vivim presoners dins d'un espai limitat, sortim al carrer obligats pel rellotge del temps. Ens matxaquen psicològicament i visualment com si fóssim pedres de la Muntanya de Montserrat. Enrere i perduts ens quedem quan l'amistat és menyspreada. L'edat de la Balena, ens preguntem, i respon el cant del Mar. Ja sabem un final i molts principis, la lluita és permanència en els camins. Els diners-euros-segle-XXI enfonsant amb prejudicis de selectiva repressió. El miratge omplint la nit d'una taverna empeny la vida a Catalunya. Aquestes noies són molt maques. Estimem amb fam de llibertat. Desídia als carrers sense llum, les places buides d'humanitat. Anem per la foscor amb els ull oberts, cap a on la plenitud ens envolta. Quan treballem dotze hores ens considerem esclaus; treballant menys tots contents. No som culpables de gaudir la vida que ens envolta. Ens impregnem de vocabulari urbà, sortim cap als carrers mullats de pluja d'abril. Cada nit faig quatre camins i clònicament segueixo el batec del cor. Som més que molts més —tremolors de mort us portem, assassins d'humanitat. Som infants de tot arreu, mestres del no-res i l'infinit, fills i filles de maquis i les seves companyes; també el que és perfecte en el seu origen, ous amb dobles rovells i plats per donar. Som això i més que molt més. Som rockers-punks i sardanistes enamorats, som també el permanent temps que aquests imbècils, cretins i assassins ens fan perdre, retenint-nos en la presó de la mort —que és la seva— quan el nostre germà està encerclat entre Errenteria i el Bidasoa per cinc-cents militars-policials, i no podem anar ni al lavabo per sentir la llibertat en forma d'aigua, i molt menys avisar-lo, perquè vosaltres el voleu matar. Plorem llàgrimes que ens netegen els ulls. Amb tristor alegre sortim a la Terra amb el front alt. El matí ple de Sol ens espera joiós: sense recança ni enveja caminem vers la llibertat. Qui tenia duros fumava puros, qui té euros vol dòlars, qui tindrà or voldrà urani. Així de clar.