Machina Communis

Article publicat inicialment a Catarsi Magazin – https://catarsimagazin.cat/

Sovint la idea del comunisme s’associa a elements com l’abolició de la propietat privada i la centralització dels mitjans de producció sota planificació estatal. Són idees especialment consolidades al llarg de les experiències socialistes del segle XX, i que, encara avui en dia, impregnen bona part del nostre imaginari. Si bé la concepció del comunisme de Marx és més rica i va molt més enllà d’aquestes premisses.

Mastodon

Cal apuntar, en primer lloc, que Marx és reticent a una descripció detallada de la societat comunista, aquest seria un exercici utòpic que s’allunya de les concepcions marxianes, que l’observen no com un escenari futur ideal, sinó com un procés històric. A la Ideologia Alemanya, Marx i Engels ho expressen amb les següents paraules: ‘el comunisme no és un estat que ha d’implantar-se, un ideal al qual s’hagi de subjectar la realitat. Nosaltres anomenem comunisme al moviment real que anul·la i supera l’estat actual de les coses. Les condicions d’aquest moviment es desprenen de la premissa actualment existent’.

És, per tant, en aquest desenvolupament històric, aquest ‘moviment real que anul·la i supera l’estat de les coses’ on cal buscar el rostre del comunisme, un rostre canviant que evoluciona i es transforma conjuntament amb la societat. D’aquesta idea se’n desprenen, com a mínim, dos aspectes importants. El primer és que les característiques concretes del comunisme no són permanents i inalterables, ja que queden subjectes al mateix desenvolupament històric, sempre canviant i, en molts aspectes imprevisible. El segon aspecte és que el comunisme, precisament pel seu caràcter de ‘moviment real’ és necessàriament present ja en el món capitalista, en formes més o menys embrionàries, però que guarden a dins el potencial per a superar les relacions socials actuals. Tal com apunta la doctora en filosofia Natasha Gómez Velázquez, ‘el comunisme comença a buscar identitat en l’escala infinita de lluites polítiques que es perden en el temps, que adopten formes diferents i que precedeixen a la revolució. Si fos possible parlar d’un rostre definitiu del comunisme, seria una identitat que no s’obté en un acte finit, sinó en la infinitat mateixa del desplegament o l’esdevenir històric’.

Marx insisteix en aquests ‘brots’ del comunisme que neixen, canvien i es desenvolupen en el marc de la mateixa societat capitalista. En la seva Contribució a la crítica de l’economia política expressa que: ‘els canvis en el fonament econòmic condueixen tard o d’hora a la transformació de tota la immensa superestructura erigida sobre aquest’. És en aquest context en què una tasca essencial dels comunistes hauria de ser identificar aquests elements existents en la societat actual que plantegen ‘canvis en el fonament econòmic’, així com els espais, moviments i lluites a on es pot entreveure el ‘rostre del comunisme’, per a dotar-los d’un cos polític sòlid orientat cap a la superació de les relacions socials existents.

El comunisme com a associació d’individus lliures

Hem assenyalat que Marx s’absté de descriure la forma concreta del comunisme, però no d’assenyalar, d’acord amb l’anàlisi acurada del desenvolupament històric, l’orientació general de la societat futura. És en el marc d’aquestes reflexions en el qual la idea del comunisme com a una associació d’individus lliures pren un paper privilegiat. Autors com Seongjin Jeong argumenten que aquest és el concepte central del comunisme des de l’òptica de Marx, articulant-lo en tres aspectes clau: la llibertat, la individualitat i l’associació.

Per aproximar-nos a aquesta idea, cal que indaguem una mica més en la Ideologia Alemanya, en aquest text, Marx i Engels exposen algunes reflexions interessants sobre la comunitat i la llibertat. Els autors estableixen una diferenciació fonamental entre la comunitat il·lusòria, aquella construïda a partir de les relacions de poder que, en el cas de la societat capitalista, se sintetitzen en l’estat modern. La comunitat il·lusòria s’articula ‘sempre sobre la base real dels vincles existents, […] sobretot, com més tard haurem de desenvolupar, a través de les classes socials, ja condicionades per la divisió del treball, que es formen i diferencien en cada un d’aquests conglomerats humans i entre les quals n’hi ha una que domina sobre totes les altres’. La comunitat il·lusòria és aquella que s’articula sobre l’interès específic de la classe dominant, que és capaç de vestir aquest interès de classe com si d’un interès general es tractés, mostrant-lo com una cosa aliena i independent a ella. En aquest marc, la llibertat individual només pot gaudir-se de forma plena per part de ‘dels individus immersos en les relacions de la classe dominant i només en la mesura que són membres d’aquesta classe’. Podem concloure, per tant, que la majoria d’aquesta comunitat il·lusòria, la classe treballadora, pot desenvolupar també una llibertat il·lusòria, o podríem dir limitada, sempre subjecte als interessos particulars de la classe dominant, que es presenten com a independents i generals.

En contraposició a la comunitat il·lusòria, Marx i Engels presenten el comunisme com la comunitat real, aquella establerta sobre els paràmetres de la lliure associació dels individus. Retornem a Jeong quan selecciona aquest fragment del 1r volum de El Capital, en el qual es dibuixa el comunisme com ‘una alta forma de societat, una societat en la qual el complet i lliure desenvolupament de totes les formes individuals constitueix la norma general’. Marx ja identifica algunes iniciatives existents en el si de la societat capitalista com a agents potencials de la transformació revolucionària de la societat. És el cas de les cooperatives de treballadors, que reconeix com una ‘força transformadora’; segueix argumentant que ‘el seu gran mèrit consisteix a mostrar en la pràctica que el sistema actual de subordinació del treball al capital […] pot ser substituït per un sistema republicà i benefactor de l’associació de productors lliures i iguals’. Però també alerta que ‘el moviment cooperatiu limitat a les formes minúscules, les úniques que poden crear amb els seus esforços els esclaus assalariats, mai podran transformar la societat capitalista. […] Aquests canvis no es produiran sense el pas de les forces organitzades de la societat, és a dir, del poder polític, de les mans dels capitalistes i dels terratinents a les mans dels productors’.

El Fedivers: una estructura per a l’associació lliure d’individus

Arribats a aquest punt, és interessant preguntar-nos com aquests elements que hem identificat, des del comunisme com a ‘moviment real de la història’ fins al conflicte entre la comunitat il·lusòria i la comunitat real, s’articulen en el món actual i, específicament, com s’han traslladat també en l’àmbit digital, entenent aquest com un espai, potser cada vegada més privilegiat, de la lluita de classes.

Sembla evident que els gegants tecnològics globals, coneguts com a GAFAM (acrònim de Google, Apple, Facebook -Meta-, Amazon i Microsoft), desenvolupen una activitat que va molt més enllà de l’àmbit mercantil (compravenda de productes, serveis i dades), contribuint a la creació d’una visió del món alineada als interessos de classe dels seus propietaris. El cas de les xarxes socials és paradigmàtic, en la mesura que es presenten com a espais neutres (independents) d’interacció lliure entre les persones. Però, què són les xarxes controlades per corporacions sinó el producte més refinat d’aquesta comunitat il·lusòria que apuntava Marx? La publicitat i algoritmes opacs contribueixen a generar i normalitzar una visió del món sovint aliena a l’usuari (i a la realitat) però que es percep com a hegemònica. Possiblement, el sobredimensionament dels discursos d’extrema dreta a la xarxa social X és l’exemple més clar de la vinculació dels continguts d’una xarxa social amb els posicionaments ideològics del seu propietari (des del 2022 els discursos d’odi s’han incrementat un 50% en aquesta xarxa social), però que ha de posar-nos en alerta davant la intervenció, sigui subtil o descarnada, dels algoritmes dels capitalistes per a naturalitzar els seus posicionaments de classe.

Fedi.cat

Davant aquesta realitat, el comunisme es mostra també com a part del ‘moviment real de la història’, una força transformadora que es manifesta de maneres diferents d’acord amb el context social, polític i econòmic. En el cas que ens ocupa, cal observar amb atenció el Fedivers, un concepte que sorgeix de la contracció entre les paraules ‘federació’ i ‘univers’. El Fedivers agrupa un seguit de xarxes socials descentralitzades i de programari lliure, que actualment sumen més de 13,6 milions de comptes registrats i 2,2 milions d’usuaris actius. Al contrari que les xarxes socials sota control privat, les xarxes socials i els usuaris del Fedivers estan allotjats en milers de servidors d’arreu del món. Qualsevol persona pot crear el seu propi servidor o afegir-se a un servidor existent, fet que permet, per una banda, afavorir la privacitat i evitar la compravenda de dades i, per l’altra, generar comunitats temàtiques, idiomàtiques, sectorials, etc. El Fedivers s’articula, per tant, com una construcció col·lectiva i dinàmica tant de la seva estructura com de la informació que s’hi allotja i comparteix.

Per altra banda, al Fedivers no hi ha algoritmes que promocionin les publicacions, sent, per tant, els individus i les comunitats les que determinen els continguts que es mostra en cada línia de temps. S’hi dibuixen, per tant, el que podrien ser els contorns d’una federació lliure d’individus, que interactuen i s’associen, en l’àmbit digital, sense respondre a interessos aliens. De manera anàloga al cooperativisme que, com apuntava Marx, compta amb el mèrit de demostrar que el model de producció capitalista pot ser substituït per a ‘l’associació de productors lliures i iguals’, el Fedivers hi suma el mèrit de demostrar que les relacions socials presents també poden ser substituïdes per a la lliure associació. Definir col·lectivament quin és l’actitud específica dels comunistes davant aquestes experiències és, sens dubte, un debat ampli i complex, però en qualsevol cas, sembla aconsellable no menystenir cap iniciativa amb capacitat per esquerdar el realisme capitalista, i treballar per dotar-les de profunditat, emmarcant-les en una estratègia política general de la classe treballadora.

Rev Lebaredian és el vicepresident d’Omnivers i Tecnologia de la multinacional Nvidia. Com és de suposar, a Lebaredian l’entusiasmen totes aquelles coses que fan que la resta de persones aixequem una cella en sentir-ne a parlar: robots humanoides, rèpliques de cervells fets amb IA, simulacions a gran escala…

Igor Savin

La simulació i la robòtica sembla que estan al punt de mira de les grans corporacions tecnològiques i algunes administracions públiques. Quan parlem de simulacions ens referim a la rèplica de sistemes complexos per preveure els canvis que s’hi poden produir quan s’introdueixen o s’alteren determinades variables. No és res nou, en el camp de l’astronomia, les simulacions permeten reproduir l’evolució dels objectes i esdeveniments espacials; en medicina, s’han arribat a simular òrgans per poder observar l’impacte de determinats tractaments o cirurgies.

Ara, però, s’està buscant simular models amb un grau enorme de complexitat i detall, fent ús de la IA i la supercomputació per optimitzar el recull de dades. Per posar només un exemple, la Unió Europea treballa en el projecte Destination Earth, que ha de permetre crear un bessó digital del planeta Terra, fet que permetria ‘modelar, monitoritzar i simular fenòmens naturals, perills i les activitats humanes relacionades’.

Lebaredian, en una entrevista recent per Radiance Fields, apunta que la simulació és també una manera de solucionar el problema de l’accés limitat a les dades. Segons el directiu, la informació disponible a internet (webs, documents, imatges, vídeos, etc.) és finita, i la IA està arribant ja a aquests límits. ‘Per continuar avançant amb la IA, necessitem una font renovable de dades. És aquí on entra la simulació. Si pots replicar les regles del món dins d’un ordinador, has creat un motor de dades renovable’.

En la mateixa entrevista, Lebardian exposa el vincle entre la simulació i la robòtica:

Pren, per exemple, una fàbrica que ja existeix […]. Vols introduir-hi robots per automatitzar processos. Estàs invertint molts diners i vols tenir la seguretat que funcionaran de manera eficient. Però, a mesura que la fàbrica evoluciona —nous productes, nous fluxos de treball— caldrà modificar la seva configuració. L’única manera intel·ligent de fer-ho és mitjançant la simulació.

Seguint aquest fil de pensament, a curt termini ens podem imaginar la robotització de les tasques més perilloses o pesades, alliberant als treballadors d’aquestes (i enviant-los a l’atur, en el marc del sistema actual). A la llarga, podríem aspirar a l’automatització d’una bona part del treball, possibilitant que les persones es dediquin a tasques de planificació: decidir què volem produir i com volem fer-ho, amb el suport de les simulacions per preveure les conseqüències de les decisions preses.

Segurament, els empresaris més tecnooptimistes estan entusiasmats amb la idea de substituir treballadors que tenen la mania de voler cobrar i descansar per màquines humanoides dòcils i eficients, dirigides per un CEO que fa anar simulacions amunt i avall per veure quin escenari maximitza els beneficis de l’empresa.

Aquest és, sens dubte, un futur possible (potser el més probable), però de tot això en surten algunes preguntes interessants:

• Si ens podem desfer de bona part del treball humà, i si a través de la simulació podem tenir una visió detallada de l’impacte de les decisions econòmiques en les societats i el planeta, per què hauríem de deixar l'economia en mans d'uns pocs capitalistes que només prenen decisions d’acord amb els seus interessos?

• Si podem tenir una informació detallada de tot el sistema econòmic, per què hauríem de mantenir un sistema basat en les lleis ‘cegues’ de l’oferta i la demanda?

• Si podem automatitzar el treball, per què això hauria de condemnar a l’atur a milions de persones quan podria suposar una reducció radical de la jornada laboral?

• Tenint en compte el gran impacte ambiental del desenvolupament tecnològic: som capaços de gestionar adequadament les innovacions o només podem triar el camí del rebuig total o de l’acceptació acrítica?

Amb aquestes preguntes el cap, apareix l’oportunitat. Pensar en la robòtica i la simulació (i algunes coses més) com eines per planificar de manera democràtica el rumb de l’economia i la producció i cercar l’equilibri entre el benestar de la gent i la sostenibilitat ambiental. Aquesta aspiració d’una gestió racional de l’economia no és nova, ni de bon tros, però cada vegada sembla menys una reivindicació naïf de justícia i es revela més com una qüestió d’eficiència i sentit comú. Les mateixes innovacions tècniques sorgides de les entranyes del capitalisme poden ser la pala que l’enterrin, si el moviment popular és capaç de construir un discurs adequat al seu voltant i reapropiar-se de la màquina.

Començar a generar espais de ‘vida comunista’ hauria de ser una prioritat estratègica del moviment revolucionari actual. La lluita política, cultural i la tasca sindical són elements clàssics en l’articulació d’aquest, però la transformació econòmica queda sempre supeditada a una hipotètica etapa postrevolucionària, atorgant al capitalisme el privilegi de ser, ara i aquí, l’únic model econòmic realment existent.

Elaboració pròpia amb ComfyUI

Tot el moviment socialista queda limitat per aquest fet. Els seus discursos i treballadíssims documents teòrics són paraules buides per a la majoria de la classe treballadora, que no troba enlloc cap evidència que anar més enllà del capitalisme sigui un escenari plausible. Em sembla que ningú amb voluntat honesta d’avançar en la transformació profunda de la societat hauria de passar per alt aquesta qüestió.

Afortunadament, estem experimentant un moment dolç de debat i reformulació del camp teòric socialista, i especialment el que s’emmarca en les tesis marxistes. En aquest sentit, m’agradaria centrar-me en el concepte i la proposta del ‘comunisme de risc’ (Venture Communism), formulada per Dmitri Kleiner el 2005 i exposada en aquest article d’Ian Wright que el col·lectiu Cibcom ha traduït al castellà.

En els següents paràgrafs procuraré conceptualitzar aquesta idea i fer algunes propostes inicials de desplegament.

El ‘comunisme de risc’: cap a la riquesa col·lectiva

Per entomar el concepte de ‘comunisme de risc’ en primer lloc, hem de parlar del capitalisme de risc. Per a fundar qualsevol empresa productiva, explica Wright, és necessari comptar amb els recursos per sostenir el negoci fins que aquest sigui rendible. Una de les principals maneres d’aconseguir aquest capital inicial és a través del capital de risc. Els fons de risc inverteixen en noves empreses que, hipotèticament, tenen bones perspectives de futur.

En poques paraules, Wright defineix el capital de risc com aquell que ‘finança el creixement de noves empreses o en etapes inicials a canvi de capital social, on el capital social és una part de la propietat de l’empresa’.

El capital de risc és, per tant, un element essencial per iniciar un nou cicle productiu, un nou cicle capital-diners, en paraules de Marx, que és el nucli central de l’acumulació capitalista.

Hem trobat, per tant, una clau de la reproducció del capital i del model empresarial capitalista. El capitalista de risc, com s’ha mencionat, no està interessat a proporcionar el capital inicial en forma de préstec (que pot ser retornat i no ofereix a l’inversor cap dret sobre la propietat de l’empresa) sinó a canvi d’una part de la propietat de l’empresa, que li ofereix el dret a comptar amb una part proporcional dels beneficis d’aquesta. En altres paraules, l’inversor de risc cerca la propietat dels mitjans de producció per obtenir beneficis del treball aliè.

Aquest és, per tant, un model molt dinàmic de reproducció de les relacions capitalistes, que fomenta l’expansió de noves idees, productes i iniciatives, però ho fa sota el marc de l’explotació capitalista. Llavors, és possible incorporar aquest dinamisme en un model basat en la propietat col·lectiva dels treballadors?

D’aquesta pregunta sorgeix el ‘comunisme de risc’, un model que es basa en dues institucions fonamentals: en un primer nivell trobem la cooperativa de treballadors, una empresa que és propietat col·lectiva de tots els treballadors associats. La importància de l’empresa cooperativa ideal, en el cas que ens ocupa, és la següent; mentre que els propietaris d’una empresa capitalista s’apropien dels beneficis generats pel treball, independentment de si han participat o no en el procés productiu, en la cooperativa són els treballadors els que s’apropien dels beneficis del seu treball, que es distribueixen segons els acords democràtics preestablerts.

La segona institució clau del model presentat per Kleiner i Wright és la comuna de risc. Wright la defineix com ‘una federació democràtica de cooperatives de treballadors i els seus membres’. Però aquesta federació té unes característiques que la fan molt interessant: 1) Tots els actius productius de les cooperatives de treballadors són propietat de la comuna. 2) Tots els treballadors de les cooperatives són membres de la comuna de risc, i compten amb una participació igual d’aquesta. Com que no es poden acumular participacions, la propietat de la comuna és distribuïda de forma igualitària entre els seus membres.

Per altra banda, la comuna de risc desenvolupa les següents funcions fonamentals: 1) La comuna exerceix la gestió col·lectiva dels actius productius. És a dir, realitza activitats com adquirir propietats o proporcionar maquinària o equipaments a les cooperatives. 2) Planifica democràticament els seus objectius econòmics, les inversions estratègiques i la consolidació i expansió de les cooperatives que en formen part.

L’estructura i les funcions de la comuna de risc queden recollides de forma més detallada en el quadre següent (extret de l’article de Wright):

Ian Wright

Per mostrar un exemple, podem imaginar una comuna de risc formada per dues cooperatives: una empresa d’instal·lació de panells solars i una botiga de roba esportiva. Cada una d’elles té 10 treballadors. Tots els treballadors tenen una participació igualitària en la comuna i, per tant, són copropietaris de totes les màquines, locals, terrenys, vehicles, etc. dels quals disposa la comuna. Els treballadors decideixen de manera democràtica com es distribueixen aquests recursos d’acord amb les necessitats de les cooperatives, quins nous actius productius cal adquirir i quines noves cooperatives poden incorporar-se a la comuna.

Aquest últim és un punt important. Imaginem ara que hi ha una nova empresa que vol produir aplicacions. Pica a la porta dels capitalistes de risc per obtenir finançament. Els capitalistes de risc ofereixen recursos a aquesta empresa a canvi de capital social (és a dir, a canvi d’una part de la propietat de l’empresa i dels beneficis que pugui generar en un futur). Aquesta proposta no acaba de convèncer als impulsors del projecte, i proven de buscar recursos a la comuna de risc.

La comuna de risc analitza el projecte i de manera democràtica (amb la participació dels 20 treballadors que en formen part) decideixen finançar aquest nou projecte. La comuna s’encarregarà d’adquirir tots els actius que necessiti l’empresa per produir aplicacions i els hi cedirà a canvi d’un lloguer. És a dir, els mitjans de producció són propietat col·lectiva de la comuna, però la cooperativa segueix sent propietat exclusiva dels seus treballadors. És a dir, la comuna proporciona allò necessari per produir, però els beneficis nets generats per cada cooperativa es distribueixen íntegrament entre els seus treballadors.

En paraules de Wright, això significa que amb el comunisme de risc ‘comença un nou tipus de cicle capital-diners, que reprodueix la propietat comunal del capital i el dret dels treballadors a retenir completament el producte del seu treball’.

Experimentació socialista i zones econòmiques especials

Tots els intents de construir una economia postcapitalista han fracassat. Els motius d’aquesta desfeta són complexos, però tenen un punt en comú: l’aliança del món capitalista per lliurar una guerra fins a les últimes conseqüències contra tota forma de comunisme. Totes les armes polítiques, econòmiques, judicials i militars s’han girat contra qualsevol moviment que plantegés la transformació revolucionària de la societat.

Però també és cert molts dels moviments revolucionaris que han reeixit ho han fet, no només a través de difondre consignes polítiques, sinó també mostrant la seva capacitat de construir una vida diferent: des de l’impuls del cooperativisme per part dels sòviets a principis del segle XX, fins a les comunes organitzades pel Partit Comunista de la Xina durant la guerra civil, passant pel projecte Cybersyn del govern d’Allende a Xile.

Són altres temps i no hem de plantejar les coses des d’una visió romàntica del passat, però tampoc abandonar d’allò que pot contribuir a demostrar que una vida millor per a la majoria de les persones és possible. En aquest sentit, em sembla interessant la idea de crear un camp d’experimentació socialista; una xarxa de ‘zones econòmiques especials’ que actuïn de manera dialèctica amb el mercat. No es tracta de generar una bombolla, sinó un moviment econòmic transformador i expansiu, que interpel·li als treballadors i posi en dubte l’eficiència de l’economia capitalista.

No partim de zero, a Catalunya el moviment cooperativista és encara important, i està sovint articulat a través de federacions que ja han incorporat en certa manera dinàmiques de compartició i adquisició de recursos comuns. La constitució de comunes de risc experimentals podria ser un pas qualitatiu important per a la consolidació i expansió del model cooperativista, dotant-lo d’una major visió estratègica, capacitat de planificació i integrant-lo en un moviment polític més ampli, encarat no només a ‘produir diferent’, sinó a qüestionar el model productiu en conjunt i a proposar una alternativa real.

Per altra banda, el desenvolupament d’espais de coordinació general d’aquestes zones econòmiques especials establiria una nova capa de planificació, en la qual caldria tenir una visió general de l’entrada i sortida de recursos i establir col·lectivament els objectius de producció de la xarxa. Desenvolupar bessons urbans digitals per simular diversos escenaris econòmics, generar una matriu d’inputs-outputs dels recursos de les comunes de risc, utilitzar plataformes digitals per impulsar debats i votacions dels membres de les cooperatives, etc. Experimentar, en definitiva, sense prejudicis, oberts a les proves i als canvis. Cal explorar totes les fonts de recursos disponibles i posar-les al servei de la innovació socialista. Arribar on el capital no pot, planificar i oferir millors serveis i productes, desenvolupament tecnològic, energia eficient i sostenible, etc. Tocar les parets de les lleis que blinden la lliure competència i, arribats en aquest punt, denunciar que són un impediment per l’avenç social. En resum, demostrar que mentre el capitalisme agonitza, una nova economia pot brotar amb força.