una nova pedra a la tartera
Em diu la meva parella que torna d'Andorra amb el Montmalús a la butxaca. Seria just el contrari de fer un desert d'un gra de sorra, però igualment d'increïble.
Les muntanyes estan al seu lloc perquè hi han nascut. Es deixen trepitjar perquè són de tarannà petri i no els hi fem ni pessigolles. Però tenen ànima, els pobles primitius ho sabien. Per aquest motiu sempre estan atentes, escoltant-nos i recollint tots els problemes que portem a la motxilla, per quedar-se'ls; aquest és el motiu perquè sempre ens sentim alleujats en iniciar la baixada. I d'aquests problemes en fan una nova pedra per a la seva tartera.
La importància de les muntanyes no està en allò que ens donen, sinó en ho que ens treuen.
Ara bé, com es pot ficar una muntanya en una butxaca? o, fins i tot, com es pot pretendre emportar-se-la? Sembla talment un fet religiós, com el cos de crist en una hòstia consagrada. I aquí rau la màgia: Ficarem la mà a la butxaca i res trobarem, perquè res importa si parlem de muntanyes.