Per Sant Joan vaig decidir no portar rellotge al canell i no puc estar més content d'aquesta decisió. He notat que el temps passa més de pressa... Dit així sembla que de vegades pugui ser bo i altres no. Per exemple, a la feina, ja va bé que passi ràpid, però en activitats de plaer, no tant. La sorpresa és que va bé totes les vegades. M'explico:
Cas 1: Si volem que passi ràpid i estem mirant l'hora contínuament, no arriba mai aquest final. Però si no la mirem, el final arriba quasi sense adonar-nos.
Cas 2: Si volem que passi lent i no estem mirant l'hora contínuament, la presència resulta més plena (hic et nunc) i la sensació és més satisfactòria quan arriba el final.
Torna a ser diumenge i torna a haver-hi caçadors. Avui és el dia del senyor… de les bèsties. Miro el diccionari i una de les accepcions de «bèstia» és: “Persona rude, intractable, brutal, incontinent”, però no la trobo entre els sinònims de «caçador», que estrany, es deu tractar d'algun error. Mentrestant, es van sentint els trets pels encontorns, i no tots però molts d'ells hauran encertat i hauran manllevat la vida d'alguna bestiola. Miro de nou el diccionari i una «bestiola» és un “animal petit”. És clar, perquè l'animal més animal i més gros és el que porta l'escopeta.
Els caçadors són matinadors. Tot just havia sortit el sol que ja se sentien trets per les muntanyes del voltant, alguns llunyans i altres ben a prop. La majoria devia portar escopeta de dos canons, perquè ho que més ressonava eren dos trets seguits, tot i que algun caçador hi havia amb la versió prèmium de l'escopeteria, amb bonus de bales. Per cert, suposo que el número de trets seguits és inversament proporcional a la punteria, a menys que els hi agradi recrear-se, que no m'estranyaria. En resum, era ben d'hora i l'entorn ja era un festival de trets, amb gossos domèstics que replicaven esporuguits cada andanada. No obstant això, corregeixo ho que he dit al principi: els caçadors són matadors.
Tenia instal·lada al mòbil una aplicació pel seguiment d'hàbits, és a dir, que em servia per marcar si havia dormit d'acord amb un horari establert, si havia fet esport, llegit prou pàgines, etc (això són exemples, no tenen perquè ser els que jo tenia). N'hi havia sis en total (l'aplicació em permetia fins a vint-i-quatre). El cas és que, en general, una de les coses que també voldria és no «necessitar» el mòbil per a res, però el fet d'emprar aquesta aplicació ja m'obligava a haver-lo d'agafar diàriament per registrar els meus «èxits». Què he fet doncs? Ben senzill: he escrit una nota digital amb les meves pautes vitals (he aprofitat per afegir-ne una setena) i he esborrat l'aplicació de seguiment d'hàbits. Tenint-les escrites en una nota, difícilment m'oblidaré, sense necessitar consultar-ho. Ara soc jo i la meva consciència. I el mòbil?: un estri superflu.
De què em serveix saber que han mort nosequi a noseon? Una altra cosa són els genocidis, que han de quedar palesos. Però parlo dels successos com a tals, ben bé individuals, que també són notícia i, precisament, una part important d'elles. Notícies dolentes per destacar allò de dolent que té aquest món. I les coses bones? Aquestes no són notícia. Per què? Perquè es dona per fet que tot és bo i només cal destacar allò dolent pel seu caràcter excepcional? O perquè no passen coses bones i no hi ha res a dir? Tot això ve a raó que he decidit no llegir més les notícies digitals, com fins ara feia, i treure'm així el soroll insidiós de les dolenteries. Crec que les coses realment importants ja les sabré per altres vies (de Mastodon me'n refio, per exemple). D'aquesta manera tindré encara més temps per a les coses bones de la vida.
He portat el cotxe a un túnel de rentat cent per cent natural: l'he passejat sota la pluja. Havia d'anar a buscar un llibre a la biblioteca, el del meu setè club de lectura, que tot just estreno. En arribar tenia a tocar el cel gris i feixuc descarregant, amb llamps i trons. He fet les gestions i he sortit a caçar tempestes, com qui caça gamusins, tornados o qualsevol cosa que es bellugui. I m'hi he ficat de ple, creuant els dits perquè no caigués pedra (no n'ha caigut) i vigilant de no trobar-me cap sorpresa desagradable a la carretera (no n'he trobat). Ara tinc un cotxe que sembla nou i un nou club de lectura que és un Refugi de Lletres (així es diu).
Ja cal arrambar-se tant per avançar? Un cotxe ha fet saltar la meva alarma d'anticol·lisió per com ha passat d'arrambat i tornat a entrar al carril davant meu després d'avançar-me a l'autovia, que pensava que em tocaria. Fins i tot he tocat el clàxon, que aquest sí que seria un cas de tocar-ho per evitar un accident, tot i que realment ho he fet per fer-li prendre consciència de què estava passant. Per cert, un cop passada una situació com aquesta, la sensació que em queda no és de ràbia, sinó d'impotència, com si algú hagués fet un abús de poder sobre mi, especialment quan el cotxe que ho fa és voluminós en quant a potent i ostentós. Però tornant al cas d'avui, aquest cotxe era un mixt bastant vell i atrotinat. Llavors només em queda pensar que era algú que anava molt cansat, prou com per no dominar del tot el vehicle, i amb pressa per arribar a casa per descansar. En qualsevol cas li diria «que corri el aire entre nosaltres, no tu, poca-solta».
Una porta amb un cartell de mantenir tancada posat pel costat de fora i que, per tant, no es veu quan està oberta perquè queda contra la paret. La gent fa coses i sovint no les pensa, es queda només amb que ha fet la cosa que sigui que havia de fer, sense importar que aquesta hagi estat cosa ben feta. La ment reposa i el cos descansa. Un assumpte menys del que ocupar-se. Y a otra cosa, mariposa. De totes maneres, també hi ha lògiques totalment il·lògiques i potser la persona que ha enganxat el cartell ha pensat que enlloc estaria millor que on l'ha posat, que havia d'anar per fora i no per dintre, perquè vés a saber per què.
Una porta és un lloc de pas, només recomanable restar-hi en cas de terratrèmol (en cas d'esfondrament, cauen els sostres). No obstant això, ha estat dissenyada per estar tancada. Una porta sempre oberta no porta enlloc.
Mi móvil tiene casi siete años y cada vez menos movilidad. Todo le cuesta: abrir, cerrar, mostrar, enviar, recibir, actualizar, reproducir y un largo etcétera. De momento, todas las aplicaciones funcionan porque aún es capaz de soportar el sistema operativo actual, aunque ya se oyen tambores que para el próximo cambio de versión no podrá. Entonces comenzarán a fenecer poco a poco algunas aplicaciones que, sin las debidas actualizaciones, cada vez me alejarán más de la experiencia plena que la tecnología me brindaría si me añado al flujo de lo actual y adquiero el último modelo. Menuda tontería. No debería olvidarme que lo que tengo es un teléfono con cosas, pero sigue siendo un teléfono y lo seguirá siendo. Que me falten cosas, mientras no sean cosas básicas, que de éstas hay muy pocas, no tiene por qué ser un problema.
Estos son mis principios, pero si me lo envuelves de regalo, los cambio.
Surto a treure la brossa orgànica i haig de buscar l'ombra per arribar al contenidor més proper, a poc més de cent metres del portal de casa. El sol té ganes de brega avui i no ha estat bona idea aventurar-se per fora tot just després de la becaina. Però ja no hi ha remei i el contenidor m'espera per recollir allò que no vull que lixiviï a casa. Fa calor, molta calor. El contenidor està a ple sol, a l'altra banda del carrer i, per tant, haig de creuar el riu d'asfalt, trepitjar la vorera roent, obrir la tapa cremant, deixar anar la bossa i tornar ràpid al costat fosc (suposo que Darth Vader tenia algun sistema de refrigeració al casc perquè no li bullissin les idees) abans no deixi anar també la vida. Agafo aire, agafo embranzida i ho faig tot més ràpid que la velocitat de la llum, que és la portadora de la calor.
He tornat a casa, sa i estalvi, per adonar-me que havia oblidat baixar també els envasos. Ho sento, però avui prefereixo quedar-me fent de Diògenes a casa.