La negació
from A:
Vaig esclatar a plorar quan em van tirar per sobre del cap aquella aigua beneïda. L’aigua com a llampec, el meu crit com a tro. Amb aquest ritual quedava segellada la meva fe, el meu camí dins del cristianisme: m’havien batejat.
Creus per casa, processons acompanyades d’espelmes i un silenci quan algú moria. “Adeu siau”, “Ay Déu meu” o “si Déu vol” eren expressions rutinàries. Tinc desdibuixats els records de l’assignatura de religió, però veig amb claredat les vacances de Nadal, el gaudi del dijous gras, la il·lusió de quan trèiem peus a la vella Quaresma i la celebració de l’abstinència escolar durant els dies de Setmana Santa. Sense saber gaires perquès, vaig iniciar la catequesi. Durant dos cursos, se m’havia incorporat aquesta formació catòlica al meu calendari per aprendre les respostes de les grans preguntes que la vida et planteja. No recordo que fos un curs especialment complicat ni farragós: pintàvem, cantàvem i jugàvem dins dels passadissos i amagatalls que ens oferia la part oculta de l’església més gran del barri. Tot era rialles i fer deures, fins que un dia, de sobte, tot va adquirir una altra magnitud. S’apropava el moment esperat per la nostra gent més propera i estimada, la família, i vam rebre una creu d’or pagada pels nostres avis, la nostra «primera Bíblia» de fil daurat escrita per Élisabeth Gilles-Sebaoun i l’entusiasme d’una gran celebració que ni de ben tros enteníem. Alguna cosa important estava a punt de passar i la nostra consciència, lluny d’estar ferma i decidida per prendre una gran decisió, rumiava pel món de ceres i pinzells, de guitarres i de balls que ens feien sentir vives. Havíem estat assajant molt. Faríem dos grups: un entraria per la part esquerra de l’altar i l’altre aniria per la part dreta. El sacerdot aniria al mig dels dos i, immediatament després de l’entrada, seuríem al banc en forma de semicercle. Allà ens esperarien les nostres famílies i les famílies de les nostres amistats. Després que el capellà narrés unes paraules, faríem cua per rebre el cos de crist, simbolitzat en un tros rodó de pa mullit, el qual hauríem de deixar desfer un cop introduït al nostre paladar. Estava tot estudiat i mecanitzat. No sabria com definir aquell dia, va ser tan... tan màgic! Va ser com un aniversari, però encara més gran, jo duia una vestimenta especialment preparada per l’ocasió, els ulls de tothom transmetien amor, delicadesa i compassió. Era l’espai per deixar enrere els pecats i acariciar la puresa, la bondat. Primer va ser l’eucaristia i després la celebració familiar a un restaurant de doble planta, amb gronxadors i sorra per fer i desfer tots els castells que vam voler. Quan va acabar el gran dinar, va arribar els moments dels regals. No podia ser, no m’ho podia creure, allò que més desitjava es vamaterialitzar: em van regalar la PS1! En forma de Playstation, va entrar a casa, com aquell qui no vol, la moralitat cristiana.
Passada la instrucció del bé i del mal pel cos, la vida va prosseguir igual, la primària va finalitzar entre plors i incerteses per donar pas a l’ESO. Un nou institut, noves cares, noves dinàmiques. Una etapa de canvis, de dir que NO. No a la confirmació, no a les figures arentals, no a les normes. Tot allò que estava malament, de sobte va agafar un regust plaent, un desafiament al qual ens havien ensenyat al llarg de la infantesa. I vaig aprendre que ho podia fer, i que depèn què no tenia conseqüències. Podia fer el mal i el dia seguia, i podia dormir sense cap tipus de remordiment. Algunes xuxes acabaven a la butxaca sense ser pagades, l’interior de l’institut se’ns obria els caps de setmana sense el rebombori d’un dia entre setmana, i les begudes espirituoses arribaven a les nostres mans sense tenir l’edat. Desafiaments i objectius que cada vegada es van fer més grans quan vam incorporar els ciclomotors a les nostres vides. El barri se’ns quedava petit i anàvem a d’altres on encara no ens coneixien per poder perpetuar els codis apresos. Ho podíem aconseguir tot amb molt pocs diners i una mica d’organització, la qual cosa ens empoderava com a grup. Vam acabar 4t d’ESO i aquella adrenalina va finalitzar, de sobte ens havíem fet grans i havíem d’escollir entre si eternitzar els estudis fent batxillerat o cicles formatius o si, al contrari, començar a treballar. Ja n’estava tipa d’estudiar, jo volia deixar-ho tot i iniciar la vida adulta, volia treballar: el què i el com m’era igual. Com era d’esperar, una gran força contrària provinent del meu pare i la meva mare va impactar i superar el meu desig, obligant-me a apuntar-me a algun d’aquests estudis postobligatoris, així que vaig triar iniciar un CFGM d’informàtica, ja que el batxillerat em resultava massa per a mi.
L’adolescència es va anar allargant i el meu cos cada vegada vibrava més amb les enganxines antiautoritàries estripades i descolorides que em trobava pel carrer, les pintades a mig fer i amb faltes d’ortografia que apel·laven a un odi comú cap a la policia i la gran fletxa-llampec encerclada que simbolitzava l’okupació. A través de cartells em vaig sumar a una manifestació en contra d’un desallotjament que anava a succeir a La Bonanova. Vaig fer-me amb la indumentària necessària i vaig nodrir-me de tota aquella energia de la gent organitzada. El poder d’una A encerclada ens empenyia sense un destí. Vaig gaudir de l’anonimat que ens atorga la cara tapada i em vaig deixar endur per la ràbia i el plaer, dues emocions que unificaven els batecs dels nostres cors, els cops de martell contra botigues, bancs i immobiliàries i les mirades lluents per la llum intermitent d’un foc que deixava enrere tot allò que ens havia estat violentant. Sense dubte, allà vaig abjurar.
No obstant això, mesos més tard vaig tornar a connectar amb els meus orígens teològics. Aquest cop, però, no va ser ni un capellà ni a l'església. Aquest cop va arribar en format de carta a casa meva. Era una citació judicial, on se m’acusaria d’haver comès delictes de desordres públics, danys i atemptat contra l’autoritat. Allà vaig comprendre que la moralitat apresa al llarg de la catequesi també tenia forma de sistema judicial, de policia i de totes les empreses i persones que giren entorn la propietat privada. Va ser aquí quan vaig descobrir les mostres de solidaritat de les persones que organitzaven aquesta manifestació, on vaig trobar el meu lloc en aquest embolic de l’espiritualitat i on vaig agafar consciència per decidir què fer amb la meva vida. Va ser amb vint anys i no amb vuit. Va ser des de l’horitzontalitat i no des d’un home cis i blanc explicant-me històries. La comunió érem tota aquella gent desconeguda que, a poc a poc, es va tornar en amistats i en grups d’afinitats, les manifestacions i les assemblees els meus rituals i l’okupació l’eina per sobreviure en aquest mar de ciment.
